El hàmster
La metàfora del hàmster relacionada amb el procés català va néixer en el programa del Basté, conscients de la repetició recurrent del guió. Cada dia apareixia el hàmster en notícies i tertúlies, encara que el tema tractés sobre una colònia de ratolins guerxos. I és cert que aquests darrers temps han estat sobrecarregats de procés, sobretot perquè la importància històrica del repte català ha obligat una crònica exhaustiva del detall diari. Però també és cert –i l’autocrítica és obligada– que, sovint, la sobrecàrrega ha vingut per repetició recurrent del mateix debat, en un procés de constant porta giratòria.
La dita catalana de “roda el món i torna al Born” s’ha convertit en el lema d’una retòrica nacional que retorna als mateixos debats i argumentaris, amb notable falta d’imaginació, i si no fos per la determinació ciutadana, que ha estat massiva al carrer i rotunda a les urnes, estaríem perduts al laberint del debat etern. No és així i per sort, malgrat totes les penes, el full de ruta avança, els acords van arrelant i el calendari sembla escrit. Veurem si el foc creuat no evita arribar a port. Perquè, si em permeten,
Cantarella preferida de la CUP, que passa per odiar els diners, avorrir l’èxit i vendre populisme
personalment crec que les bombes de temps contra el procés no s’han fabricat entre fiscals i constitucionals, sinó a les cuines de la masia catalana. Però com que diuen que van junts, i hem decidit creure’ls, anem fent. En qualsevol cas, i amb la convicció que estem davant d’un repte nacional ingent, fins al punt que l’agenda catalana marca a foc l’agenda de tots els altres –harakiri del PSOE inclòs–, caldria demanar que ens estalviessin alguns debats col·laterals i recurrents que no fan cap altra cosa que embolicar la troca. És com si Catalunya sempre reobrís les mateixes portes, perquè es veu incapaç de deixar-les tancades. Per exemple, la cantarella preferida de la CUP que, per descomptat, passa per odiar els diners, avorrir l’èxit i vendre el populisme tot a cent de la pujada d’impostos. Semblava que ja havíem superat aquell debat en una Catalunya que té la fiscalitat més alta del món després de Suècia i l’illa d’Aruba. I per fiscalitat ens referim a la càrrega tributària que pateixen els sous, via IRPF, perquè bé sabem que les grans fortunes tenen altres i sucoses sortides. És a dir, una altra vegada treuen l’espantall del lema “que paguin els que més guanyen”, com si això no fos ja una evidència, perquè a la terra del populisme, ven bé la demagògia. És tant com dir-li a un cirurgià del cor o a un director general rellevant, o a un professional exitós, que a Catalunya no tenen cabuda perquè malgrat treballar més de mig any per tributar, continuen pagant poc. Carregós, antic i fal·laç, però heus aquí, retornant una vegada i una altra, a cavall del procés.
És el que té el hàmster quan actua com a ratolí, que camina infatigable sense anar enlloc. Esperem que altres veus del procés hi vegin més enllà de la gàbia.