La pedra i el bassal
Temps després de la caiguda del mur de Berlín i de la descomposició de la Unió Soviètica, vaig llegir en un article els efectes insondables que aquell gran terratrèmol provocaria. Era una advertència de les rèpliques constants que es produirien en tots els aspectes de la societat fins a l’extrem de no relacionar-les amb la causa original. Per la seva llunyania en el temps i per la capacitat de devastació pròpia d’alguns episodis futurs. Encara que ho he buscat infructuosament, lamento no recordar ni on es va publicar ni l’autor però sí que vaig memoritzar-ne la metàfora utilitzada. Basant-se en el comportament de les onades produïdes en l’aigua quan es llança una pedra en una bassa, l’intel·lectual pronosticava tal quantitat de convulsions que acabarien actuant com en el principi físic. Que la vista hagi deixat de percebre els cercles provocats per l’impacte del mineral a la bassa no significa que l’estany hagi tornat a la calma ja que el moviment continua de manera subterrània.
Ignoro si, amb les dades i la perspectiva que dóna el temps, els historiadors consideraran que, a gran escala, estem immersos encara en els
La retransmissió en directe va fer del comitè federal del PSOE el primer gran ‘Sálvame’ de la política
efectes d’aquell cataclisme. D’elements per creure-ho n’hi ha. I en vista del ressorgiment d’ideologies que donàvem per mortes i enterrades, podríem concloure que som víctimes de la llei del pèndol. O el que és el mateix, que la presència de la pedra a l’estany n’ha canviat completament la composició. En altres paraules, la recuperació del que Moisés Naím ha anomenat “necrofília ideològica” i que els amants de les sèries televisives veurien com The walking dead. Els qui a finals dels anys seixanta ja ens vam alterar amb La nit dels morts vivents no ens n’hauríem de sorprendre. D’aquella pols, vénen aquests fangs.
Cercles concèntrics tan vàlids a escala global com en l’àmbit local i que faciliten la consideració dels fets de Ferraz de dissabte passat com una altra pedrota al fangar de la política. Un acte sense precedents que portarà unes conseqüències molt més àmplies que el mateix dolor infligit als seguidors socialistes. Un ridícul escandalós que no serà neutre per a ningú. Que costarà molt de digerir per part d’una societat que avui se sent encara més allunyada dels seus representants, els quals continuarà veient com a simples instruments del poder insaciable dels de sempre però amb un afegit gens fútil: l’efecte de la retransmissió en directe de persecucions i assetjaments, laments i especulacions, rumors i tuits en què poc diferien el futur de Sánchez del passat de la Pantoja. I així van convertir el comitè federal del PSOE en el primer gran Sálvame de la política. Com ja va succeir amb el tan criticat desplegament televisiu del triple crim d’Alcàsser, quan aquests espectacles arriben ho fan per quedar-se.