Tres apunts sobre el PSOE
Abstenció. En un sistema de democràcia representativa, quan un partit assoleix la majoria absoluta, forma govern sense més ni més. Quan cap no ho aconsegueix, s’obre un període per intentar tota mena d’aliances, coalicions, concentracions o pactes de legislatura que facilitin la formació de govern. I si resulta impossible qualsevol tipus de concertació, sembla lògic admetre que ha de governar el partit més votat. Abstenir-se sense condicions ni compromisos no és cedir sinó fer possible, davant l’absència d’una alternativa viable, la governabilitat de l’Estat sense necessitat de convocar unes noves eleccions. Això deixa oberta de bat a bat la porta a una oposició atenta i estricta per part dels partits que s’han abstingut. Tots els arguments en contra d’aquest r onament tan senzill, fruit de la lògica del mateix sistema, no es fonamenten en raons vàlides sinó en motius de conveniència partidària o personal, sigui qui sigui qui les defensi. Així, per exemple, si el Partit Socialista s’hagués abstingut en una hipotètica investidura del senyor Rajoy posterior al fracàs de la protagonitzada pel seu secretari general, Pedro Sánchez, quina objecció seriosa se li hauria pogut fer? Cap. Ans al contrari, se li hauria hagut de reconèixer, una vegada més, la seva contribució decisiva a la governabilitat del país, així com la seva fortalesa per continuar el seu camí –la socialdemocràcia– sense cedir a les pressions d’una esquerra radical que només desitja la seva destrucció per ocupar el seu lloc, seg rament articulant-se com una “confederació d’esquerres autònomes”.
El Partit Popular. En les últimes eleccio s generals, el Partit Popular va obtenir el 33’03% dels vots; és a dir, 7.906.185 espanyols el van votar. Aquests ciutadans van votar e que van voler en us de la seva llibertat, i mereixen exactament el mateix respecte que els votants socialistes, el de Podem o els dels nacionalistes. Ni més ni menys. D’aquí que, més enllà del judici negatiu que mereixin l’actuació de la direcció i la greu situació processal del propi Partit Popular, no es pugui prescindir d’un terç dels vot ts. T n pervers és el sentit patrimonial del poder que té la dreta, com la pretesa superioritat moral que exhibeix de vegades l’esque a. ixò significa que el Partit pula s un versari però no un enemic. Un adve sari amb ui es di meixen democràticament les difer ncies d’acord amb unes regles. No és n ival irreconciliable. Per tant, ue es practiqui l’oposició a la seva política, crítica als abusos, la denúncia d’aquells dirige s que hagin pogut infringir la llei, però que no se l’exclogui l joc polític normal er gran que sigui la distància ideològica. Sobretot si aquesta e sió es practica com a forma d’impostar n perfil ideolò ic progressista que se sent menaçat per la competència. En aquest cas, qui ho fa, a és d’equivocar-se, stra signe evidents
de debilitat, si no d’o solescènci .
La deriva del PSOE. La dialèctica entre se retat i llib rtat, que és
axial en l’ mbit del ret, pren cos en política en la contraposició entre estabilitat i reforma. L’estabilitat constitueix el desideràtum de conservadors i liberals, mentre que les reformes més o menys radicals són l’objectiu dels progressistes de tota mena. Hi ha moments històrics en què l’estabilitat és el resultat natural d’un cert equilibri social, mentre que, en d’altres, la urgència de les reformes sorgeix de forma peremptòria. Avui estem en una d’aquestes cruïlles. Els costos de l’última crisi econòmica, en forma de devaluació interna, han recaigut gairebé exclusivament en les classes mitjanes i populars, i, dins d’aquestes, més sobre els joves que sobre els vells. Per aquesta raó, multitud d’aquests joves –“indignats” o, millor, “no instal·lats”– busquen canalitzar l’exigència de reformes. Aquesta massa de votants, a la qual s’incorporen tots els exclosos, desconfia i abomina de les classes dirigents, no només de la classe política sinó de tot l’establishment. I molts d’ells veuen el Partit Socialista formant part d’aquest nucli de poder. Des de quan? Potser la deriva va començar a manifestar-se amb claredat quan Josep Borrell –no s’oblidi la seva condició de guanyador en unes de primàries– va ser laminat com a secretari general per la cúpula del partit. Potser, entre estabilitat i reformes, el Partit Socialista porta massa temps apostant, en certes qüestions, per l’estabilitat. Això explicaria el descens continuat de vots, molt especialment la pèrdua de l’antiga hegemonia en les classes mitjanes urbanes, i la concentració de l’actual clientela electoral en zones rurals i en persones grans.
Així les coses, es pot regenerar el Partit Socialista? Tot és possible, però serà difícil. Ha d’apostar decididament per les reformes en el marc d’una socialdemocràcia avui amb greus problemes de definició a tot arreu. Però s’ha de reconèixer també, en honor seu, que el PSOE és necessari per a l’equilibri del sistema, així com que la seva tradició l’impulsa a renovar-se.
El PSOE és necessari per a l’equilibri del sistema i la seva tradició l’impulsa a renovar-se