Trencant tabús
En el debat electoral de la setmana passada, Hillary Clinton va acusar Donald Trump de no haver pagat un dòlar d’impostos en els dos anys en què es coneixen les seves declaracions de renda. Trump, en comptes de negar-ho o de dir que els havia pagat en altres exercicis, va dir que això demostrava que era un home llest. Així, com sona. Res de disculpar-se o d’intentar-ho desmentir. Al contrari. Segons ell, no pagar impostos és una prova d’intel·ligència. És a dir, que els paguen impostos són idiotes. Com que ell no es considera cap idiota, ¿per què ho havia de desmentir?
També fa uns quants dies, el Govern hongarès va dir públicament que no volia que Hongria acollís immigrants musulmans. Ho va dir en un comunicat oficial, sense tallar-se un pèl. Musulmans, no. I, per reblar el clau, va afegir que la immigració portava terrorisme. Així, tal com sona, sense matisos. Res de filar prim per tal que ningú els pugui acusar de discriminació religiosa. Els és ben igual, si és discriminació o no: el govern hongarès no vol immigrants musulmans, ¿d’acord?
Mentrestant, el president filipí Rodrigo Duterte insultava el president nord-americà titllant-lo de fill de puta. Res de les crítiques clàssiques sobre l’imperialisme o la prepotència colonial (les Filipines van ser colònia nord-americana des de 1898 fins a la independència). Massa vist. Fill de puta i avall. Segur que era la primera vegada que un president s’expressava amb tanta claredat. La reunió que Obama i Duterte havien de celebrar va ser anul·lada, lògicament. Després, quan Duterte va saber que el Parlament Europeu criticava els seus mètodes per combatre el tràfic de drogues, uns mètodes que han causat més de tres mil morts, va respondre amb un gest molt expressiu del dit mitger i, en comptes de negar els assassinats de drogoaddictes i de traficants, va comparar els seus mètodes amb l’Holocaust. “Hitler va massacrar tres milions de jueus”, va dir, sense gaire exactitud. “Aquí tenim tres milions de drogoaddictes i a mi m’agradaria massacrar-los. Si Alemanya va tenir Hitler, les Filipines em tindran a mi”.
Pel que es veu, trencar tabús està a l’ordre del dia. La provocació, fins ara patrimoni d’artistes d’avantguarda i de cantants desinhibides, ha saltat a la política. Dir barbaritats dóna popularitat. Mentir surt gratis. Insultar i calumniar, també. S’ha obert la veda i s’hi val tot. La qüestió és captar l’atenció de les xarxes, aparèixer com una persona que diu el que pensa, que es mulla, sense por del que digui la gent.
Durant la campanya a favor de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, Boris Johnson, empipat perquè el president nord-americà havia dit que el Regne Unit, si abandonava la Unió, s’hauria de posar a la cua per negociar un acord de lliure comerç amb els Estats Units, va deixar caure que Obama era mig de Kènia i que estava ressentit amb l’imperi britànic. Boris Johnson també va arribar a suggerir en un petit poema –en broma, és clar– que el president turc, Recep Tayyip Erdogan, havia tingut relacions sexuals amb una cabra.
Ara ja no hi ha límits; ara hi ha polítics –per sort, no tots– que competeixen a veure qui la diu més grossa; i no passa res
Avui Boris Johnson és el ministre d’Afers Exteriors del Regne Unit. Ha volgut disculpar-se amb Barack Obama però Obama, a qui com és natural no li fa gaire gràcia que es posi en dubte el seu origen, li ha fet saber a través de tercers que no cal que es molesti. Segurament això no ha afectat les relacions entre els Estats Units i el Regne Unit, massa importants per quedar sotmeses a aquesta mena d’incidents, però sí ha afectat les relacions personals entre Obama i Boris Johnson i la capacitat de Boris Johnson de promoure l’enfortiment de la “relació especial” amb l’aliat de l’altre costat de l’Atlàntic. Quant a les relacions entre el Regne Unit i Turquia, Boris Johnson va visitar Ankara la setmana passada. M’agradaria haver vist per un foradet com el van tractar. Segur que l’hospitalitat turca va ser exquisida.
Són coses insòlites, però estic segur que el lector té al cap altres exemples semblants. No estem parlant d’incorrecció política, ni de desemmascarar cap forma d’hipocresia. Estem parlant d’exercir la discriminació racial i religiosa, de vantarse d’evadir impostos, d’insultar i calumniar. De jugar brut i presentar-ho com una habilitat. De riure’s del respecte i la tolerància com formes de feblesa i d’ineficàcia. De promoure l’assassinat dels delinqüents.
Fins ara teníem polítics ben educats i altres que no ho eren tant, uns que parlaven clar i uns altres que deien les coses amb més circumloquis. De tant en tant, a algú se li escapava algun insult o alguna inconveniència. Són coses de la vida. Però hi havia uns límits i qui se’ls saltava es desacreditava per sempre. Ara, pel que es veu, ja no hi ha límits. Ara hi ha polítics –per sort, no són tots- que competeixen a veure qui la diu més grossa. I no passa res.