Desastres no tan naturals

A Haití saben perfectament que cada nou huracà portarà mort i destrucció. El Jeanne, el 2004, va causar 3.000 morts; el Sandy ,el 2012, va ser molt més benèvol: 104 morts, però va deixar 200.000 persones sense llar. El terratrèmol del 2010 va matar unes 300.000 persones i va consagrar Haití com el país de totes les desgràcies; fins que es va declarar la primera epidèmia de còlera de la seva història, que ha costat unes 9.000 vides. I ara el còlera es pot tornar a estendre amb les inundacions causades per l’huracà Matthew.

No és que la naturalesa odiï Haití. Els desastres naturals a la part occidental de l’illa antillana tenen un component causal humà: el país pateix una desforestació gairebé absoluta i aparentment irreversible, que impressiona vista des de l’aire en comparació amb la veïna República Dominicana, i que és de seguida apreciable tan bon punt un s’interna en el territori. És a causa del consum de llenya com a combustible i com a material per a tot ús, tal és el grau de postració econòmica en què viu la població a causa de les dictadures i els polítics venals des dels temps del domini francès i el nord-americà.

Sense arbres que subjectin la terra, els ensorraments, els corriments de terres i les inundacions són imparables. Altres factors decisius són la pèssima qualitat de la construcció, l’absència de sistemes de drenatge i clavegueram, la manca de transports per realitzar evacuacions, de consciència de la població...

“El problema ambiental d’Haití és social i econòmic”, deia a aquest diari, l’any 2013, el biobotànic i ecologista Jean Vilmont Hilaire, que va ser ministre de Medi Ambient tan sols uns vuit mesos. “No podem fer protecció ambiental amb un 40% de la població analfabeta”, afegia.

El Sandy, que acabava de passar per Haití, havia deixat danys per valor de mil milions de dòlars, els preus s’havien disparat i això significava “problemes polítics, però la factura la paga el medi ambient”. El mateix president de llavors, Michel Martelly, deia que el problema ecològic era el número u del país, però havia repartit els fons de medi ambient entre altres ministeris perquè cadascú destinés una part a la qüestió... El doctor Hilaire només tenia un milió de dòlars per plantar dos milions d’arbres, però era optimista i creia que era tècnicament possible reforestar. “La qüestió és que hi hagi voluntat política”, deia.