Aristòtil: pensar sobre (el) tot
No em costa d’imaginar la reacció més aviat recelosa i tirant a desconfiada d’algun lector quan ensopega amb el nom d’Aristòtil. Per a unes quantes generacions d’estudiants de filosofia d’aquest país, l’autor de l’Ètica a Nicòmac era l’il·lustre precursor del tomisme, amb tota la càrrega de filosofia autoreferencial, escolàstica, que això comportava. Afanyem-nos a advertir que el plantejament resultava tan fal·laç com injust per a les dues parts.
En realitat, Aristòtil és el creador del primer gran sistema filosòfic, que ha determinat en gran manera la marxa de la filosofia i de la ciència occidentals durant més de dos mil anys. Cap altra filosofia no ha tingut una influència tan profunda i tan prolongada, fins al punt que el poeta i filòsof anglès Samuel Taylor Coleridge va poder arribar a afirmar que tots els homes neixen aristotèlics o platònics.
Tot i això, la importància d’Aristòtil com a filòsof sistemàtic no esgota el valor de la seva proposta. En efecte, caldria dir, per intentar incloure el màxim de sentit, que l’obra aristotèlica conté, a més de les aportacions pròpiament científiques, una metafísica, una lògica,
M. CRUZ, catedràtic de Filosofia a la Universitat de Barcelona. Director de la col·lecció ‘Descubrir la Filosofía’ una ètica, una estètica i una filosofia política, però potser fins i tot aquella manera de dir deixaria sense esmentar (o ho faria malament) allò que probablement constitueix el nervi del seu pensament, la dimensió pràctica, experiencial, de la seva filosofia.
I és que tant com va interessar al nostre filòsof el coneixement de la realitat i la correcta arquitectura categorial del pensament en totes les seves esferes, el va preocupar l’esdevenir de la vida humana, el seu persistent anhel de felicitat, el seu insubornable afany per construir un ideal de vida bona, el seu convenciment que hauríem d’actuar, referent a la nostra existència, com a arquers que apunten al blanc, sense defalliments ni distraccions, això és, sent capaços d’elaborar el nostre propi pla de vida i d’atenir-nos-hi. En definitiva, el va preocupar tot allò que encara avui ens continua traient el son.
Així, no deixa de resultar vistós constatar, precisament en uns temps com els actuals, en els quals tant es parla d’exemplaritat, que Aristòtil ja afirmava que el bon exemple ens impulsa a l’emulació, a l’“enveja positiva”, per dir-ho amb les seves mateixes paraules. O que assenyalava, a propòsit d’una altra qüestió ben a l’ordre del dia, la de les emocions, que aquestes constitueixen “els nervis de l’ànima”, i matisava a continuació que, encara que és d’aquesta ubicació a l’entranya de l’humà d’on es desprèn el seu valor com a eina per interpretar les nostres accions, això no significa que totes les emocions posseeixin idèntic signe. No cal considerar de la mateixa manera, posem per cas, la indignació noble que la ira, definida pel nostre filòsof com “una gana penosa de revenja”.
Les esmentades en són, per descomptat, tan sols unes quantes mostres, però serveixen per evidenciar
Segons el filòsof grec, hauríem d’actuar en la nostra existència com a arquers que apunten al blanc
una dimensió de la tasca filosòfica d’Aristòtil allunyada de la imatge formalista i metafísica que la historiografia escolàstica s’ha entossudit a transmetre’ns.
Davant l’esmentada imatge, l’Aristòtil rescatat en les últimes dècades per alguns intèrprets (amb l’escocès Alasdair MacIntyre en un lloc molt destacat), cridant l’atenció sobre el tipus d’aspectes que hem indicat, serveix perquè ens componguem un dibuix més complet, i per això més veraç, d’aquest gegant de la història del pensament.