Barcelona recull vuit cops menys xeringues que el 2004
Comença el compte enrere per al trasllat del centre Baluard, pioner en l’atenció als toxicòmans i a l’hora de desmuntar tòpics
El 2004, quan l’heroïna ja no segava tantes vides com a l’època negra dels vuitanta, als carrers de Barcelona es van recollir almenys 150.000 xeringues. L’any passat se’n van recollir 20.000, segons l’Agència de Salut Pública. Amb el descens de la drogoaddicció intravenosa i el trasllat dels punts de venda a l’àrea metropolitana no n’hi ha prou per explicar que ara es recullin pràcticament vuit vegades menys xeringues que aleshores. Què ha passat entre una data i l’altra? Ha passat, diu l’Ajuntament, que a la ciutat el 2005 es va posar en marxa el primer dels 14 centres d’atenció i seguiment de les drogodependències, o CAS, el de Baluard.
Cada cop que sent “narcosala” o simplement “sala” el psicòleg Diego Arànega, de 37 anys i que treballa aquí des d’en fa cinc, té la sensació que s’obre una via d’aigua al submarí. La realitat és tossuda, i aquestes són les paraules que encara fan servir veïns, periodistes i alguns polítics perquè aquí els toxicòmans poden injectar-se o inhalar les seves dosis amb supervisió mèdica i garanties sanitàries. Però poden fer moltes altres coses. Aquesta instal·lació pionera no és només un local de venipunció, de la mateixa manera que una casa no és només un lloc per allotjar-se. Quan es va inaugurar, es va dir que Baluard s’instal·lava provisionalment a les muralles de les Drassanes, en un racó que traspua història, però que és molt incòmode i petit. Com un submarí.
Onze anys després, ha començat el compte enrere per al seu trasllat a l’edifici que ocupa el centre d’urgències de Perecamps, a l’avinguda de les Drassanes, 1315, i que al seu torn es ressituarà al carrer Sant Oleguer. Dues altes responsables de la gestió municipal de la sanitat, Gemma Tarafa i Maribel Pasarín, confien que les obres de reforma de l’immoble començaran a l’octubre i que el segon trimestre del 2017 ja s’haurà completat la mudança. Gemma Tarafa és la comissionada de Salut Pública i presideix l’Agència de Salut Pública, que té una de les seves principals eines en l’Observatori de la Salut Pública, d’on Maribel Pasarín és directora.
Tots els districtes tenen almenys un CAS; Ciutat Vella en té quatre. Els detractors afirmen
El perfil: home nascut fora d’Espanya d’entre 26 i 45 anys que viu i es busca la vida a Ciutat Vella
que fomenten la delinqüència, exerceixen un efecte crida per als camells i perjudiquen els comerços, com va dir, per exemple, Alberto Fernández, del PP, arran de la remodelació del centre Lluís Companys, al costat de la Sindicatura de Greuges, que ja funcionava des del 2010 però que des del 19 de setembre també té una sala de venipunció.
O “de reducció de danys”, com prefereixen Gemma Tarafa i Maribel Martín, que neguen els recels i les acusacions amb estadístiques oficials. Hi ha una relació directa, diuen, “entre aquestes instal·lacions i el descens de l’aparició de xeringues als carrers, però no entre la seva posada en marxa i un presumpte repunt de la delinqüència”.
Tot i això, els veïns dels voltants de la plaça Salvador Seguí, a la zona coneguda com a Illa Robador, veuen l’ampolla mig buida. Aquest estiu van denunciar que el consum de droga s’havia agreujat, almenys en aquest racó de Barcelona. Les seves queixes van motivar que el centre Baluard, que tanca a les 22 h, avancés l’obertura a les 7 h (i no a les 8.45 h). “Hem tingut un agost de bojos”, reconeix Diego Arànega, que coordina un equip de 38 persones: metges, auxiliars d’infermeria, psiquiatres, educadors, sociòlegs, antropòlegs...
L’any passat van atendre un total de 1.668 usuaris, però la visita de cadascun d’ells va poder suscitar fins a deu actuacions diferents. Cada mes hi van entre 500 i 650 persones. El perfil és el d’un home (85% dels casos), nascut fora d’Espanya (62%), d’entre 26 i 45 anys (46%), que viu i es busca la vida a Ciutat Vella (10%), tot i que la majoria no tenen sostre (38%), viuen en cases ocupades (14%) o en un domicili temporal (9%).
El nou edifici del CAS Baluard serà molt més ampli que l’actual, on els passadissos són molt estrets i els consultoris tenen la mida d’una cabina, amb l’espai aprofitat al màxim, incloent-hi un sostremort on el material mèdic es fica gairebé a pressió. A l’entrada les xeringues utilitzades es canvien per xeringues noves. Els carrets d’alguns toxicòmans i que delaten la seva precària forma de vida s’han quedat al carrer. En una cantonada de la dependència més gran, s’hi amunteguen bosses i motxilles. En aquesta zona persones com el Copalas i el Bussian poden parlar amb els educadors i fer un cafè abans de rentarse, com fa en Mohamed, de 29 anys i natural de Nador (“De Melilla, que en aquest cas és el mateix”, diu ell). O van als armaris per canviar-se de roba. O s’apunten als cursets, a les xerrades i a les mil coses que poden fer, com els tractaments de deshabituació i el repartiment de metadona, que ara segueixen 60 persones.
I, sí, els que volen també poden
col·locar-se, com en Jesús, que fa una estona es va fumar una pedra de cocaïna per la qual diu que ha pagat deu euros (els preus del mercat s’han rebentat: “En altres llocs en venen a cinc euros, com les paperines d’heroïna”). El fumador, en una sala amb una taula amb cinc cadires i cartells que recorden que les pipes no es poden compartir, està al costat de l’habitacle on altres toxicòmans utilitzen la via intravenosa. El uns i els altres estan vigilats per tècnics com en Sergi, auxiliar d’infermeria, des del darrere d’un vidre per no haver de respirar els fums.
“No funciona”, diu el cartell d’una dutxa. “Jo tampoc”, ha afegit algú. Una capsa de cartró s’ha reconvertit en una urna. “Què t’interessa? Què necessites? Què t’agradaria?”, pregunta el rètol. El psicòleg Diego Arànega en treu un paperet a l’atzar i el llegeix: “Veu, veu, veu”. Parlar i escoltar. Aquesta és una altra de les coses que es poden fer aquí, en aquest submarí que de vegades –malgrat les estretors– sembla tot un transatlàntic amb rumb cap a dues illes. Dignitat i rehabilitació.
Caiguda en picat dels preus: avui es pot comprar una paperina d’heroïna o una roca de ‘coca’ per deu euros