Orgull de Lampedusa
L’alcaldessa Nicolini relata el drama dels refugiats que arriben a les costes de l’illa siciliana davant la indiferència dels polítics europeus
El dia en què es comunicava que el guanyador del premi Nobel de la Pau 2016 era el president de Colòmbia, Juan Manuel Santos, l’alcaldessa de Lampedusa va posar dempeus l’aula Magna de la facul- tat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) amb un aplaudiment que es va allargar tres minuts pel seu encès discurs a favor dels refugiats. S’havia especulat que el Nobel es podria concedir als 5.000 habitants de l’illa de Lampedusa (Itàlia), amb els de Lesbos (Grècia), que acullen des de fa anys milers de persones que arrisquen la vida per fugir dels conflictes i de la fam (un milió el 2015). A aquesta proposta li donava suport el Nobel de Literatura Dario Fo.
No va ser així. Però Giuseppina Nicolini, la síndica del Comune di Lampedusa des del 2012, que es va mostrar molt orgullosa dels seus ciutadans, obligats a conviure cada dia amb el dolor, va esquivar el mèrit: “Els veritables herois són els refugiats”. Homes i dones amb molt de coratge que “fugen per no morir al seu país”. Només arriba, va relatar, el resultat d’una terrible selecció que es produeix en un viatge dramàtic. “Travessen el desert en camions, com si fossin bestiar”. Molts es moren al llarg del camí i esguerren les famílies, que es redueixen de 6 a 4 membres.
L’etapa final del viatge, que pot allargar-se tres anys, són els cinc dies de navegació que separen la costa de Líbia de Lampedusa. “Sabem el que passa a les embarcacions. Estan sobrecarregades de persones amuntegades, fins al punt que un lleu moviment, com el que pot fer algú enfilant-se per la borda per defecar, pot fer bolcar el vaixell. Els traficants tiren la gent a l’aigua per alleugerir el pes. És tan fort, podria explicar tantes atrocitats...”, va dir emocionada Nicolini.
“He conegut nens que han perdut els seus pares, criatures que arriben sense un dels seus òrgans perquè la família l’ha venut per sufragar el viatge. I he vist el cadàver d’una nena diabètica a qui van tirar la farmaciola a l’aigua i va morir”. Trepitja terra un percentatge indeterminat respecte a la xifra que va sortir. “Arriben joves, els més sans i
“Arriben joves, els més sans i forts. No són perillosos però sí molt vulnerables”, diu la síndica
forts. No són perillosos però sí molt vulnerables, han passat molta por”.
Denuncia l’atenció que reben: “No entenen res, no entenen que després del viatge infernal del qual han sobreviscut, la burocràcia busqui motius per no concedir-los la condició de refugiats. Però quin pare embarcaria els seus fills en un viatge tan perillós?”, es pregunta. “L’alternativa que deixen enrere és la mort”, contesta. No estalvia crítiques a Europa. “Davant el dolor, respon amb xifres, fent veure que estem sent envaïts. Tot i això, mai no podrem dir que no ho sabíem”, adverteix. Afortunadament, els ciutadans de Lampedusa continuen acollint, com des de fa segles, aquests “viatjants”. “El Nobel més gran és haver demostrat que hem augmentat un 30% els turistes perquè hem sabut acollir sense fer patir la comunitat”.