“És dur imaginar la teva pròpia mort”
Felicity Jones, actriu, estrena ‘Un monstre em ve a veure’
Eddie Redmayne s’ha emportat l’Oscar per La teoría del todo, però ha estat la seva companya de repartiment, Felicity Jones, que també va ser nominada per aquell film, la que sembla haver acaparat tots els papers des d’aleshores. Aquesta britànica, que va començar a treballar als 11 anys i que ja trepitjava fort quan James Marsh li va donar el paper de Jane Hawking, amb papers memorables com el de Como locos amb Anton Yelchin i La mujer invisible amb Ralph Fiennes, promet ser la gran figura del final d’aquest any. Juan Antonio Bayona li va donar un dels papers principals a Un monstre
em ve a veure, que arriba avui als cinemes de Barcelona, i Ron Howard va fer el mateix a Inferno, la tercera part d’El codi Da Vinci que arribarà una setmana després. Però la seva fama segurament s’acabarà d’enlairar quan al desembre la vegem encapçalar juntament amb Diego Luna Rogue one, una nova aventura en l’univers de Star wars.
La mare real de Lewis MacDougall, el nen protagonista d’Un
monstre em ve a veure, va morir. Va ser dur interpretar la seva mare en la ficció?
Va ser una experiència molt emotiva per a tots nosaltres, des del primer dia de rodatge fins a l’últim. A mi em va sorprendre que en Lewis s’atrevís a interpretar un nen que perd la seva mare, però ell des del principi volia ajudar altres nens que estiguessin passant pel mateix que va passar ell perquè després de veure la pel·lícula poguessin viure millor la situació de perdre un dels teus pares. I en aquest sentit, tots el vam seguir.
I com va ser això d’encarnar una dona de la seva edat que s’enfronta als seus últims dies?
Va ser molt dur. Connectar-me amb algú que està passant per una cosa així va ser una commoció. La motivació de la Lizzy és provar de mantenir-se forta per al seu fill. Per això, cap dels dos no pot admetre què és el que està passant. El moment en el qual tots dos acceptin que ella es morirà serà precisament el moment en què ella abaixarà els braços. La veritat és que és molt dur imaginar com pot ser la teva pròpia mort.
Com va ser treballar a les ordres de Juan Antonio Bayona?
Molt interessant, perquè per mi tot passa per la relació que desenvolupis amb els teus col·legues i amb el director. Quan vam començar a preparar la pel·lícula, ens vam reunir a Manchester amb en Sigourney, en Lewis i Bayona per treballar en el guió, però no el vam assajar d’una manera tradicional: va ser una cosa molt lliure, vam improvisar escenes, vam imaginar situacions i vam analitzar el passat d’en Conor i la Lizzy, cosa que ens va ajudar a entendre millor la relació que mantenen. Poder treballar en una sala d’assajos és meravellós, i Bayona va fer tot el que estava al seu abast perquè ens sentíssim còmodes malgrat que fos una història tan difícil.
Què va fer perquè se sentissin còmodes?
Sempre ens deixava fer una presa en què podíem fer el que volguéssim, i així van sorgir coses molt originals. Bayona és un veritable mestre a l’hora d’aconseguir que els actors s’alliberin de les seves pròpies barreres. A mi m’encanta l’emoció que ell i la Belen, la seva productora, posen en la seva feina. S’hi involucren psicològicament i emocionalment, i per tant hi va haver molts plors al rodatge, una cosa que no es troba sovint als platós britànics.
S’està adaptant a la seva creixent fama?
Per descomptat. Estic en un mitjà públic i òbviament això genera atenció, però no em puc queixar, és part de la meva professió; intento gaudir del que em toca i sé que sóc molt afortunada. Rebo boniques cartes de gent que em diu com gaudeix de les meves interpretacions, i per això estic agraïda per la feina i la posició que ocupo.
I està preparada per al que vindrà quan s’estreni Rogue one: una història de Star wars?
No sé com preparar-me per a una cosa així. Tinc una vida molt estable: visc a Londres i gaudeixo sortint a caminar. Per sort, la gent no sempre em reconeix: puc passejar sense que em parin per demanarme un autògraf o una selfie. I espero que la meva vida no canviï gaire després de la pel·lícula.
Com ha influït en la seva carrera la seva nominació a l’Oscar?
M’ha ajudat a relaxar-me. És meravellós sentir-se apreciada pel que es fa. Qualsevol que escriu, dirigeix o actua viu amb una enorme quantitat d’autocrítica. Si un es dedica a mirar el que ha escrit o com ha fet l’escena, no podria continuar endavant. En aquest sentit, els premis sempre ajuden a sentir-se millor.
I vostè com es premia?
M’encanta el vi negre, encara que no m’excedeixo mai. M’agrada sortir a dinar fora, veure pel·lícules, anar a un pub i trobar-me amb amics i família. M’agrada el ioga i m’ho passo molt bé cuinant. Si puc, intento estar-me a casa meva. I quan em toca treballar, gràcies a la tecnologia aconsegueixo desconnectar-me durant una estona per poder estar amb la gent que estimo.
JUAN ANTONIO BAYONA “És un veritable mestre a l’hora d’aconseguir que els actors s’alliberin de les seves barreres”
NOMINACIÓ A L’OSCAR
“Em va ajudar a relaxar-me; els premis sempre ajuden a sentir-se millor”