Neurosis americanes

La millor actitud per veure Crisis in six crimes, també coneguda com La sèrie de Woody Allen, és pensar que és dolenta. Si es parteix d’aquesta premissa, els 25 minuts que dura cada capítol faran que la decepció no sigui tan intensa. El prejudici preventiu ajudarà que alguns diàlegs et semblin fins i tot acceptables i que al final no tinguis la sensació d’haver perdut (gaire) el temps. Ambientada a l’època de les grans convulsions de la dècada dels seixanta als Estats Units, en un marc de guerra del Vietnam i contestacions generacionals i racials, ni tan sols la presència del Woody Allen actor pot evitar que et preguntis: “¿Què carai és això?”. No estem parlant d’una catàstrofe. Els allenòfils de tota la vida hi trobaran tics i recursos visuals familiars, una ambientació de qualitat i certa elegància en la manera d’explicar una història que no va enlloc però que, filtrada per un sentit generós de la indulgència, podria equivaldre a les escenes eliminades d’un DVD. En funció del grau de mitomania de cadascú, hi haurà qui entendrà que només s’ha de veure el primer capítol i, per respecte a Allen, abandonar. I altres s’inclinaran per repartir la sensació de decepció entre els sis capítols i assumir l’experiència com un caprici de col·leccionista.

SUBSTITUTS. La sèrie Designated survivor planteja la hipòtesi següent: el dia que el president dels EUA ha de prendre possessió del càrrec, el Capitoli és destruït per un atemptat terrorista. El protocol estableix que, amb criteri preventiu, es nomenin dos alts càrrecs de l’Administració per a situacions de magnicidi, i un d’aquests alts càrrecs és Kiefer Sutherland. Aquí fa de pare de família responsable i prudent amb una llarga carrera de tecnòcrata. És comprensible que, per context, algú senti la temptació de comparar, salvant totes les distàncies, l’atzar circumstancial amb altres presidents reals en actiu però, per sort, la inèrcia de la ficció s’imposa. L’argument funciona i les contradiccions del poder d’un càrrec no electe de seguida propicien tensions prometedores. Però l’espectador no pot evitar pensar que Sutherland va ser, és i serà sempre Jack Bauer i que, davant d’una situació tan tràgica, les solucions dialogades i prudents no coincideixen amb l’estil que defineix el protagonista de la ja clàssica 24. Per tant, no és arriscat preveure que a mesura que avancin els capítols Sutherland abandonarà aquest aire moderat i contingut, pacífic, racional i pacient, i començarà a practicar solucions més expeditives i sanguinàries. També convé subratllar que, als primers capítols, fa la impressió que l’enemic terrorista no serà la típica potència maligna del golf Pèrsic o russos amb accent, sinó que hi haurà responsabilitats nord-americanes en l’atemptat. Però de l’allau de novetats, la que més promet és Westworld. Ens situa en un món de ciència-ficció que permet als humans tenir l’experiència real d’un viatge al temps del Far West. Hi ha robots dissenyats per actuar com a antagonistes que estimulen l’adrenalina i l’ànsia de viure al límit d’uns humans que necessiten substituir la vida real artificial per parcs temàtics artificialment reals.

L’espectador no pot evitar pensar que Sutherland va ser, és i serà sempre Jack Bauer