Amb la seva pròpia veu
Un espai de TCM recupera les paraules d’actors i directors
Del pas de les grans estrelles per festivals de cinema com Canes, Berlín, Venècia i Sant Sebastià abans que hi hagués internet en queden pocs testimonis. Unes quantes imatges en vídeo, alguna fotografia i el record de periodistes i crítics. El canal de pagament TCM ha aconseguit recuperar algunes de les paraules que van dir davant els micròfons actors com Jack Lemmon, Kirk Douglas, Sophia Loren i Gregory Peck i realitzadors com Joseph L. Mankiewicz, Stanley Donen i Robert Wise. Avui i demà TCM inclourà a la programació Con mi propia voz, una sèrie de petites peces audiovisuals de menys de tres minuts de durada elaborades a partir d’antics enregistraments d’entre el 1989 i el 2000 que procedeixen de l’arxiu d’El cine de lo que yo te diga de la Cadena Ser.
En aquestes gravacions es pot sentir, per exemple, el que va dir Sophia Loren a la Berlinale del 1994, quan li van concedir un Ós d’Or per la seva carrera: “Tenia 22 anys quan vaig anar als Estats Units per primera vegada. Vaig haver d’aprendre moltíssimes coses i adaptar-me al que feien. Vaig provar d’aprendre el seu mètode i finalment, quan estava fent les meves pel·lícules, l’equip semblava italià perquè em seguien a tot arreu”. Jack Lemmon explicava el febrer del 1996, també a Berlín, que ningú no sabia ben bé què era el que feia que una pel·lícula es convertís en un èxit. “Crec que la sort sempre ha tingut un paper molt important en qualsevol carrera artística”, va dir. També va tenir un record per al seu amic Walter Matthau: “És un gran paio; ens enteníem molt bé i ens resultava molt fàcil treballar plegats. Sabíem què pensàvem abans que l’altre digués res”. També va mirar enrere i va repassar la seva carrera. “Quan vaig començar només interpretava papers còmics, però, com a actor, em sentia incomplet fins que vaig aconseguir fer Dies de vi i roses”, va dir.
El director Joseph L. Mankiewicz (Tot sobre Eva, La comtessa descalça) reflexionava a Sant Sebastià el 1992 sobre l’star system. “Només hi ha un poder que pugui fabricar una estrella, i és el públic”, afirmava. “I molta gent es va gastar molts milions de dòlars a crear estrelles que no ho van ser mai”. L’any 2000 Gregory Peck emocionava Canes recalcant que “el que veritablement perdura no és la fama, sinó la feina i la família”. I explicava una anècdota: “Un dia feia una pel·lícula amb Ava Gardner i, passejant pels estudis, la gent es parava i es quedava immòbil, des dels operadors de càmera fins als executius, per veure-la passar. Em sembla que aleshores tot era més divertit”.