Tres: ‘blackout’
TRES (1956-2016) Artista multidisciplinari
Dimecres passat va morir a casa seva, a Premià de Dalt, víctima d’un càncer fulminant, Tres (Barcelona, 1956), un clàssic secret de l’escenari musical i artístic de Barcelona. La trajectòria de Tres es caracteritza per la seva multidisciplinarietat i, sobretot, per la seva inconformitat, que el va portar a emprendre incessantment nous camins.
Tres es va donar a conèixer a la primeria dels vuitanta com a músic, al capdavant del grup Klamm, una formació que avui és de culte entre els bons coneixedors de l’època. El seu acostament al camp de les arts plàstiques va arribar a partir de les seves col·laboracions amb Zush (avui Evru). Imposant una tomb espectacular en la seva trajectòria, llavors va començar a treballar entorn dels conceptes del buit i del silenci, desenvolupant estratègies canviants que el van portar a assajar l’escultura (els seus preciosos i totèmics hipercubis), el dibuix, la fotografia, les instal·lacions, els happenings (entre els quals els seus cèlebres “còctels silenciosos”), les intervencions i els sabotatges de tota mena, que en la seva última etapa van evolucionar fins als blackouts, impressionants cerimònies d’“apagament” d’un edifici públic mitjançant la desconnexió gradual de tots els seus sistemes tecnològics.
El concepte que Tres difonia del silenci era un concepte subversiu, en un sentit també polític. Es tractava d’oposar al soroll eixordador de l’existència un silenci alliberador, capaç d’apreciar d’una altra manera les nostres vivències més comunes. Més que un artista del silenci, Tres en va ser un ideòleg. Les seves accions artístiques eren estratègies de persuasió. Crides públiques, fetes sovint amb humor, amb esperit lúdic, amb imaginació i audàcia, i amb un gran sentit estètic.
Expert a aconseguir impossibles amb molt pocs recursos, Tres va aconseguir, per exemple, que el 2003 l’Ajuntament de Barcelona fes desfilar la Guàrdia Urbana Muntada amb els cascos dels cavalls embolicats amb feltre, o que, el 2002, l’Orquestra Municipal de la ciutat fes un concert en tota regla sense fer sonar una sola nota. Poc interessat en la dimensió personal de les seves actuacions, dels anys 2009 a 2011 va comissariar a la Fundació Joan Miró dos cicles artístics titulats Silenci explícit i Silenci implícit.
Per aquells temps, fent un nou gir en la seva trajectòria, va donar un cop de porta al seu activisme com a silenciòleg i, plantejant la seva reflexió i la seva tasca en un pla diferent, va emprendre una nova etapa titulada per ell mateix “No més silenci”. Responia així, segons les seves pròpies paraules, a “la necessitat de considerar els molts aspectes indesitjables del silenci i de denunciar-los com una de les principals estratègies del poder”. Es tractava de no fer-se còmplice de “determinades formes de silenci i de silenciament” que tenien per ell un sentit i uns efectes socialment negatius.
La mort ha sorprès Tres quan aquesta nova etapa de la seva trajectòria estava encara en fase d’incubació. Artista lent i perfeccionista, Tres no es va proposar mai desenvolupar el que s’entén per una “carrera artística”, terme que repudiava. Suspicaç respecte als camins de la major part de l’art contemporani, només molt ocasionalment va col·laborar amb galeries comercials, però va trobar un còmplice i un suport important en el malaguanyat Joan Mas, un original “galerista sense galeria”.
Entre les seves últimes accions hi ha iròniques reflexions sobre la mort de l’artista en la cultura contemporània, de la qual és testimoni la sèrie fotogràfica Sóc mort, de la qual es van exposar fa poc algunes mostres en l’exposició Punk del Macba.
Genuí i inveterat rocker i investigador musical, Tres va concloure molt poc abans de morir l’últim disc d’una potent trilogia firmada per The Fake Druids, que es pot escoltar a través de la xarxa, on també és possible consultar treballs anteriors de Tres a través del web www.elsilencio.com.