Per què ens agrada patir

Les raons per les quals Sitges atraurà multituds fins al 16 d’octubre

Definitiu: a Sitges hi anem a patir. És la vella paradoxa del terror, en què l’aficionat al gènere –i a Sitges tots hi som aficionats– busca compartir el suspens de la caça humana, la inquietud de la persecució de la víctima i també, tot i que de vegades sigui amb els ulls mig tancats, experimentar el patiment en la pròpia pell.

“El terror és el cinema en estat pur”, argumenta Miguel Ángel Vivas, el director d’Inside. “El cinema no es dirigeix a la part racional del cervell, i el terror és un estat d’ànim que es trasllada a l’espectador, perquè aconsegueix que sentim el mateix que sent el personatge”, afegeix. Vives ha reflexionat sobre el seu ofici: “La por compartida entre protagonista i audiència és expressió d’una identificació total”.

Per Jesús Cañadas (Cadis, 1980), autor de novel·les i relats de terror –l’últim, Pronto será de noche, a Valdemar–, i un habitual de Sitges, la clau és “distingir la naturalesa de dos terrors, el lúdic i el real, que és diferent. El real és que tinc por que a la meva mare li prenguin la pensió o de l’onada de racisme que recorre Europa. Es tracta d’un terror molt seriós. Però després hi ha el terror lúdic, i aquest sí que produeix plaer, té un punt catàrtic. Veient L’exorcista, en la seguretat de casa teva, experimentes les sensacions, deixes anar tensió, alliberes adrenalina, com el paracaigudista que es llança al buit sabent que després anirà a sopar amb la parella. És el mateix principi que fa que al carrer anem a mirar els ferits d’un accident”.

La cardiòloga Georgia Sarquella Brugada, de l’hospital Sant Joan de Déu, trenca el mite de les pel·lícules d’infart: “És molt poc habitual rebre espectadors de films de terror als hospitals. Un cor normal experimenta taquicàrdia, però de la bona, la que associem a les emocions. Es respira més ràpid, les pupil·les es dilaten i l’ensurt provoca la sensació de deixar de respirar, una inspiració sobtada. S’activen tots els mecanismes de defensa que utilitzaríem davant un perill, com a animals que som. Els metges recomanem tenir emocions; és l’alegria de la vida”. Sarquella Brugada admet que “el límit entre el plaer i el dolor no és gaire clar. El terror genera adrenalina, endorfines, epinefrina i dopamina no tant pels ensurts, sinó per l’estat de suspens, pel fet d’estar amb l’ai al cor sense saber què passarà”. Les mans suen, els músculs es tensen, la temperatura del cos disminueix i la tensió arterial augmenta. Ja ens podem repetir a nosaltres mateixos que tot plegat –el que està passant a la pantalla– no és real, perquè una cosa molt primitiva porta el cos a reaccionar com si la víctima fóssim nosaltres mateixos.

Si sou primerencs a Sitges, us enfrontareu necessàriament a un fenomen curiós i difícil d’interpretar (per a les ments benpensants). Es triga a acostumar-s’hi. És la gent (certa gent) aplaudint un assassinat: com més violent i sagnant, més aplaudiments. Un degollament pot ser aclamat. I un desmembrament de la víctima pot ser rebut com un gol del Barça. Per tant, la violència com a font de rialles i diversió. La bestialitat vicarial com a senya d’identitat. Estem bojos?

Stephen King, que hi entén molt, diu que no. Per ell, les rialles nervioses i els aplaudiments dels fans del dolor són “una vàlvula de seguretat per deixar sortir, sense ferir ningú, els impulsos més agressius i violents”. Això evita que també alguns agafin una serra mecànica i surtin al

carrer amb intencions perverses.

Vicente Pérez i Andrés García, de la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED), aprofundeixen més en la qüestió. Han analitzat les estratègies psicològiques del cinema de terror, i assenyalen tres elements fonamentals que fan atractiu el gènere: “Fomenta la cohesió del grup, cosa especialment rellevant entre els adolescents”. Segon, “la identificació amb els personatges. Les nostres vides estan molt constretes, i a l’espectador aquella identificació li suposa fugir del seu propi ésser”. Finalment, es produeix un element d’aprenentatge de models, positius o negatius, amb la observació de les conseqüències.

Alguns dels teòrics que han intentat explicar el terror diuen que la clau del gènere és el final. La nostra ment classifica els personatges, o les accions, com a bones i dolentes. I si hi ha happy end, experimentem tot el terror que hem viscut com una cosa positiva. Fins i tot arribem a observar amb plaer actes enormement cruels infligits als malvats.

Però, i si no hi ha un bon final, com passa en el que anomenem en anglès torture porn? Els experts diuen que aquest gènere, en què es veu patir explícitament, assoleix el seu gran moment quan es revelen les tortures d’Abu Graib, del 2003. Va ser una manera de saber en què consistia la tortura realment. Però aquestes pel·lícules de tortura ja no estan de moda. Com si la gent hagués dit: “Prou, no en vull veure més”.

Com explica Cañadas, “la ficció reflecteix les pors de cada època. Els zombis de George A.Romero són la por de l’hecatombe nuclear i del comunisme. La d’ara té a veure amb la fi del món, que ens carreguem el nostre mode de vida”. Antonio José Navarro acaba de publicar El imperio del miedo (Valdemar), en què analitza el gènere després de l’11-S, que ha complert una funció d’exorcitzar el dolor, i hi ha hagut “un augment exponencial del nombre de pel·lícules d’horror sobrenatural”. Tenim noves versions de monstres, el bosc com a element diabòlic, la tornada a l’imaginari dels setanta, el fals documental de por, les invasions fantasmagòriques a casa...

Qui no s’espanta és perquè no vol.

EFECTES FÍSICS “Hi ha taquicàrdia, es respira més ràpid i les pupil·les es dilaten”, explica una cardiòloga

LES NOVES PORS

Després d’Abu Graib, el 2003, va néixer el ‘torture porn’, però ja ha passat de moda