Absents habituals
De la plaça Sant Jaume al número 51 de la Rambla hi ha 400 metres si s’agafa la drecera del carrer del Call i un milió d’anys llum si es passa pel carrer dels Clixés. En l’obertura de la temporada, de les tres institucions que participen al Liceu, només va aparèixer un dels titulars, el ministre amb un nom que pocs espanyols se saben, Íñigo Méndez de Vigo. A Carles Puigdemont, des que és president, no se l’hi ha vist. Ada Colau hi va anar una vegada, el dia de La
flauta màgica, l’òpera amb què els nens s’inicien en Mozart. Ahir tampoc no hi van ser, tot i que l’obra representada era
Macbeth, una lliçó de com et pots desfer dels enemics per aconseguir el poder, donada pel mestre Shakespeare: 74 morts en 35 obres, més que a Joc de
trons (60 en 50 episodis). L’absència de Puigdemont, que la setmana passada va fer de tot per sortir a la foto amb Rajoy a l’exposició Miró de Porto, podria haver deixat ahir la presidència de l’obertura de la temporada del Liceu al ministre Méndez, però aquest últim la va cedir a Joaquim Molins, en consideració a un estat de salut delicat que no li va permetre rebre com a amfitrió els convidats oficials. Ho van fer Salvador Alemany i Roger Guasch.
Santi Fisas deia que “qualsevol alcalde d’esquerres d’una gran ciutat hi hauria estat”. I Frederic Amat, que té el seu projecte de façana del Liceu glaçat, deia que “l’òpera i el teatre són espais de comunitat. Els polítics han de fer atenció a la cultura. Si vénen o no no té importància: parlar d’elitisme cultural és una broma pesada quan en educació estem al nivell de Zàmbia”.