El ball de l’eterna joventut
Arrenca a Coachella la cita històrica de l’R&R amb els concerts de Bob Dylan i els Rolling Stones
A Damon Cole Younger només li surt en castellà la paraula “amic”, tot i que resideix a Puerto Rico. “Vull veure a aquests paios abans que es morin, s’han fet més grans”, explica. –Qui es morirà? –Ells... i jo també. Riu. És feliç formant part dels més de 150.000 espectadors que aquest cap de setmana i el que ve es reuneixen, pel festival Desert Trip, a la localitat californiana d’Indio, ubicada al mig del desert, com bé diu el nom de l’esdeveniment, la festa del plistocè del R&R.
Aquest matí de dissabte (horari de Barcelona) ha conclòs la primera jornada del cartell, irrepetible per les seves centúries de llegenda. Tret d’accident –ja se sap, algú que cau del cocoter i totes aquelles coses–, per l’escenari han passat Bob Dylan –de teloner!– i els Rolling Stones. Aquesta nit toca a Paul McCartney i Neil Young, i demà tanquen Roger Waters i els The Who. (Del 14 al 16 es repeteix la programació).
Poques vegades es pot veure una família sencera emprenent el un viatge per assistir a una manifestació rockera. Què se n’ha fet d’aquelles satàniques majestats!, amb un Jagger que les mares veien com l’essència del dimoni? En Terry i la Joanne –vora els seixanta anys– han implicat la seva filla, la Reanne, i el seu marit, en Kyle, i els quatre s’han ficat en un avió. D’Alberta (Canadà), al desert. Ja hi són.
En Kyle, que va acceptar de gust la invitació, afirma que aquesta cita “la gaudeix qualsevol a qui li agradi la música, tan se val l’edat”. “I és una cosa que no s’havia pogut veure mai i possiblement no es veurà més”, intervé la Joanne, la sogra.
Un cartell del segle XX al segle XXI que s’ha demostrat vigent per l’atenció que ha generat. Li han posat el malnom d’Oldchella. A aquesta convocatòria, prenent la famosa de Coachella, que també se celebra a l’Empire Polo Club, a l’abril, i està enfocada cap a la gent jove, se li ha afegit el prefix old, vell.
Goldenvoice, l’empresa organitzadora de l’una i de l’altra, ha jugat aquesta carta. Els vídeos promocionals del seu web els protagonitzen fans d’una certa edat, gent que va forjar en llocs mítics com Woodstock aquest tipus de cites massives. De manera que ofereixen una experiència Chella per als coneguts com a baby boomers, els que engreixen les files de la jubilació, o hi són a prop, i tenen una capacitat de despesa bastant més alta.
Aquesta tarda de dijous, molts dels interessats accedeixen al Tennis Garden d’Indian Wells, centre de recollida dels passis per a l’esdeveniment. Hi ha uns joves de Detroit, amb la motxilla a l’esquena, i dones una mica més crescudes arribades d’Àustria. Els tòpics i els estereotips no són més que això, però sorgeixen amb un pòsit de realitat. La gent gran predomina en aquest lloc, és igual del país d’on vinguin.
També hi ha interessats com en Burton i la Lorie, que viuen “a dues illes d’aquí”, aclareix ell. A en Burton, retirat del món laboral, el fan muntar a cavall, li donen un barret i brilla més que el desaparegut cowboy del Marlboro. “Aquesta música és per a tothom, tot i que a nosaltres ens resulta més familiar”, afirma.
Amb 66 anys, el jubilat Damon va vestit per a l’ocasió: bermudes mimetitzades i samarreta fosca amb la llegenda de dark knights, els cavallers foscos. Si es posés un vestit, amb el cabell canós i la barba blanca, seria el viu retrat d’un patrici. Però aquesta seria una altra història. “Sobretot vull veure els Stones; no he tingut mai l’ocasió de gaudir-ne en directe”, comenta.
I això que durant anys ell va tenir el domicili a Las Vegas, un dels grans escenaris dels Estats Units. Si dius “la ciutat del pecat” se li dispara la memòria. Era fuster, de la Teamsters Union 631 (sindicat). Assegura que aquesta union va do- nar molts diners a la màfia per construir Las Vegas als quaranta.
“El R&R continua, no s’atura”, insisteix incidint en la qüestió de l’edat. A l’altre costat del país pateixen amb l’huracà, i aquí balla l’eterna joventut. “Hi ha dones guapíssimes”, xiuxiueja en Damon.
“Aquesta música és per a tothom, tot i que a nosaltres ens resulti més familiar”, diu un espectador i jubilat