Jo sóc la morsa
Primer cal triar el motiu que farà de fil conductor. Per exemple, Delphine de Vigan i Milena Busquets xerren sobre el seu procés de creació, en el marc del Dialogue d’Auteurs. Està organitzat per l’Institut Francès i la llibreria Jaimes, que dilluns celebrarà el seu 75è aniversari al Teatre Romea amb un monòleg de Bernard Pivot, el mític presentador del programa més envejat i admirat pel sector: Apostrophes. Per inspirar-se, les autores, publicades per Edicions 62 i Amsterdam, no necessiten ni la copa de vi que els han servit, ni els llibres que els han deixat en una tauleta de centre damunt l’escenari, entre els quals n’hi ha un de cuina i una revista Elle dedicada al desig. Passen de la senyorassa etiqueta “literatura femenina”.
La conversa és com un i tu més dels elogis, i el públic, enamorat de totes dues, es xapa de riure. Per exemple, De Vigan li diu a Busquets: “És que quan descrius els teus amics a També això passarà és com si descrivissis els meus!”. I Busquets li contesta: “Roman Polanski adaptarà la teva novel·la Basat en una història
real! És el meu director preferit!”.
Parlen del contrast entre frivolitat i profunditat, del fet de ser mares i el fet de ser filles. “Jo no vaig escriure un llibre sobre la meva mare, com vas fer tu a
Res no s’oposa a la nit”, apunta Busquets, “en realitat jo vaig escriure sobre mi”. I després exclama: “És impossible que no hagis llegit Elena Ferrante! Tothom l’ha llegida!”. I des d’aquesta setmana, a més, tothom sap qui hi ha darrere el pseudònim. Però volíem saber-ho? No era bonic que l’obra de Ferrante se sostingués sense una biografia? La frustració dels lectors ha estat la mateixa que quan l’Institut d’Estudis Catalans ha suprimit 137 accents diacrítics. Esclar que, si tenim en compte que al 42% de la població no li agrada llegir, segons el CIS, també això passarà.
Cal mantenir l’atenció, que és una energia potent però limitada. “És curta i es cansa”, recorda José Antonio Marina a Abante, una associació especialitzada en assessorament financer i gestió d’actius. Ho fa durant la presentació d’Objectivo: Generar talento (Conecta). Si entenem que el talent és el bon ús de la intel·ligència, cal potenciar-lo en la infància, per conèixer el món; en l’adolescència, per dur una vida independent; i mantenir-lo en l’edat adulta i la vellesa, per gaudir de continuar aprenent. L’expert en lideratge i coaching Juan Carlos Cubeiro recupera aquesta cita de l’actor John Barrymore: “Un és vell quan les seves enyorances superen als seus somnis”. I això no té per què passar mai.
Amb ells hi ha la mare Montserrat del Pozo, directora del col·legi Montserrat de Vallvidrera, que aplica les teories del psicòleg Howard Gardner, premi Príncep d’Astúries. L’educació ha de entusiasmar l’alumne, ha d’aconseguir que se senti capaç de fer alguna cosa important: així voldrà aprendre. Si el professor és el seu còmplice, l’alumne confiarà en l’ensenyament. Per educar, el millor és emocionar. I Marina cita el neuròleg Damásio o el filòsof Petersinger: “L’emoció sense raó és cega, i la raó sense emoció és paralítica”.
Finalment, cal tancar el text, potser recuperant el motiu que es va triar com a fil conductor, encara que aquest fil s’hagi perdut. Era el procés de creació. A La Central del Raval, Kevin Barry diu que la lectura també ha d’entrar per l’oïda i seguir una melodia. L’autor agraeix la traducció que Ferran Ràfols ha fet de Beatlebone en català per a Raig Verd, i que respecta aquest ritme. L’editora Laura Huerga seu a primera fila.
Kevin Barry té la teoria que els escriptors són músics frustrats, i ell, a sobre, es considera un actor frustrat. El 1999 passà sis mesos a Barcelona; s’allotjava a Gràcia quan els seus carrers encara feien olor d’haixix, i per ell aquesta ciutat és sinònim de descobriment literari. En la seva obra els llocs són tan importants com els personatges. Barry sabia que John Lennon va comprar una illa minúscula prop de la badia irlandesa de Clew. El beatle la visità dos cops, i Barry s’inventa que hi torna el 1978: Lennon no recorda quina és la seva l’illa i emprèn amb un conductor irlandès una mena de viatge quixotesc i existencial on el menys important és arribar.
No és fàcil interpretar Lennon, ni per escrit ni per cantat. La seva veu és irrepetible. Però, acompanyat d’Ester Umbert, Roger Gascon gosa entonar algunes de les seves cançons, començant per Strawberry feels forever. De la mateixa manera, Barry ha gosat interpretar part de la seva psicologia. El disc que més escoltava mentre escrivia Beatlebone era el White Album, sobretot I’m so tired. Però potser la que representa millor el llibre és la surrealista
I am the Walrus, que sona ara. Arribats en aquest punt final, cal posar-hi un títol.
‘Objetivo: generar talento’ Juan Carlos Cubeiro, José Antonio Marina i la mare Montserrat del Pozo en la presentació del llibre a l’associació Abante
‘Dialogue
d’Auteurs’ Les autores Delphine de Vigan i Milena Busquets mantenen un entretingut diàleg a l’Institut Francès de Barcelona ‘Beatlebone’ L’autor Kevin Barry, a la dreta, a La Central del Raval, on va presentar el seu llibre sobre Lennon, amb els músics Ester Umbert i Roger Gascon La conversa és com un ‘i tu més’ dels elogis, i el públic, enamorat de totes dues, es xapa de riure