Paradisos oceànics

D’avui en vuit, el dissabte 15 d’octubre, la sala Tísner del Centre Cívic Cotxeres Borrell acollirà una vetllada cultural polinèsia durant la qual actuaran diversos artistes hawaians i tahitians. La ballarina Leolani Gallardo, per exemple, formada en dansa tahitiana a la companyia Nonosina, que és la Masia de la Disney. O, per la banda hawaiana, el cantant Kumu Kawika Alfiche, que prové d’un dels llinatges més prestigiosos de l’hula, format per la llegendària ballarina d’hula ‘Iolani Luahine i per George Na’ope, creador del Merrie Monarch Hula Festival. Kumu ha publicat cinc discos i ve a Barcelona per segona vegada, procedent de l’arxipèlag hawaià. Durant les hores prèvies a l’actuació farà tallers d’hula per a ballarins d’origen molt divers. L’hula no és només un ball. És una tradició cultural propera a la rondallística, amb l’afegit que la transmissió d’històries no és només oral, com en els contes a la vora del foc, sinó que s’acompanya d’una sensual coreografia que il·lustra el poema. La dansa és omnipresent a les cultures polinèsies, però el turisme sovint l’associa a un imaginari més joliu amplificat per l’audiovisual, des d’Elvis Presley cantant No more a Hanauma Bay en aquella pel·li blavenca que es va dir Blue Hawaii fins a Tom Selleck vagarejant per l’arxipèlag fent de Magnum.

En pocs mesos m’he trobat exercint, sense buscar-ho, d’ambaixador cultural polinesi. Quan vaig publicar l’última novel·la, ambientada a Hawaii, la ballarina d’hula Na Iwi ‘O Emalani va irrompre en un club de lectura de la biblioteca Can Sant Joan de Montcada i Reixac (bifurcació) i es va oferir a ballar en alguna presentació del llibre. Així ho ha fet ja tres vegades. Ara, en justa contrapartida, participaré en la seva vetllada Bona Nit Polinesia (sense accent a la e de Polinèsia en català, potser perquè les entrades en línia són pel portal britànic Eventbrite). Per evitar l’umbralesca temptació de parlar només del meu llibre, que ara surt traduït al castellà a Destino, vaig proposar de recuperar Paradisos oceànics (Proa, 1930), una obra deliciosa d’Aurora Bertrana que reconta el seu viatge per la Polinèsia francesa de 1926 a 1929. Bertrana, a banda de descriure vivament les danses tahitianes, es fixa en les mares solteres polinèsies que tenen “fills d’un amor d’atzar i de passatge” amb admiració indissimulada: “A Oceania això no engendra cap conflicte. Turei no seria pas una veritable maorí si no menyspreés els homes tot i apreciant l’amor. I ara, a l’hora de la decadència, Turei posseeix un tresor, l’únic que els seus amants li hagin llegat, quatre fills. A Europa, on els homes obliguen les pobres noies que tingueren la feblesa d’estimar-los a destruir el fruit de llurs amors, això no fóra possible. Els honorables burgesos tancarien llurs portes, barrarien tots els camins a aquests quatre infants innocents. No perdonarien mai a una dona enamorada la gosadia d’ésser mare sense llur consentiment. Però a Oceania, com més fills, més honor i més joia”. Al Tísner li hauria encantat poder venir dissabte a la sala Tísner.

Kumu ha publicat cinc discos i ve a Barcelona per segona vegada, procedent de l’arxipèlag hawaià