“‘Art’ parla de la dificultat de posar-se a la pell de l’altre”
Pere Arquillué, actor, protagonista d’‘Art’, de Yasmina Reza
Torna Art, de Yasmina Reza. Aquesta vegada en català. La comèdia, un dels grans èxits a tot el món de les últimes dues dècades, barreja art contemporani i amistat en un còctel en què, com en altres comèdies de l’autora francesa, una excusa –un quadre en blanc que per uns és genial i per d’altres una veritable estafa– fa caure les màscares i provoca que la gent digui el que pensa a raig. Josep Maria Flotats va tenir un èxit enorme a Espanya amb el seu Arte, i després el faria Ricardo Darín. Ara ho tornen a aconseguir Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva dirigits per Miquel Górriz. El muntatge s’estrena avui al festival Temporada Alta –on han hagut d’obrir noves funcions i en faran sis en quatre dies– i s’instal·larà el dia 20 al teatre Goya de Barcelona. Pere Arquillué, a punt d’estrenar la pel·lícula Las furias, de Miguel del Arco, parla del projecte.
Per què Art, ara?
Em va caure a les mans fa un parell d’anys i la vaig rellegir. Em va entrar per l’estómac. És la comèdia contemporània més important que s’ha escrit. I després, jo tenia ganes de fer comèdia. Fins fa dos anys ningú no em trucava per fer-la, i llavors va arribar Cesc Gay amb Els veïns de dalt. He fet un munt de Shakespeares, drames, tragèdies, de tot, però la gent no m’associava a la comèdia aquests últims anys, i això que de jove en vaig fer molta. A més, Art ja va venir a Barcelona fa molts anys i hi ha una o dues generacions que no l’han vist. I estava bé servir-la en català. Un dia vaig deixar anar que podríem muntar-la i tothom s’hi va apuntar de seguida.
Què és per vostè, Art?
És un gran joc de miralls sobre les relacions d’avui dia, sobre la dificultat de posar-se a la pell de l’altre. La dificultat d’entendre’ns. És un dels grans temes universals: l’amor, la mort i la incomunicació. La qüestió del quadre és una anècdota que fa que surti la merda que els protagonistes han acumulat en 25 anys d’amistat.
Quin és el seu personatge?
L’Ivan, el que feien Darín o Flotats, el que està enmig de la discussió dels seus amics pel quadre. Ell només vol passar un vespre agradable i rep tots els mastegots. Els altres dos tenen més nivell intel·lectual, un llenguatge diferent, ell és més humà, tolerant, afectuós, només vol anar a sopar.
L’obra apunta que som massa hipòcrites o que val més ser-ho?
Jo estic d’acord amb l’Ivan, amb aquella cosa seva més transparent i afectiva, aquell deixar-ho estar: la vida són quatre dies, i dos plou. Ja està bé parlar de les coses, però fins a cert punt. L’obra mostra que la vida és allò que passa mentre estem discutint aquí. Si critica alguna cosa és que hi ha coses que no fa falta posar-les sempre sobre la taula emocionalment.
Què li sembla a vostè l’art contemporani?
M’agrada moltíssim la pintura, però no hi entenc gaire, d’art contemporani. Sóc més de Vermeer. Però més enllà de si t’agrada o no, hi ha la qüestió universal de si les coses que es fan en el món de l’art contemporani valen el que se’n paga, si és art com a art o com a inversió.
Encadena èxits. En quin moment de la seva carrera està?
Ja m’ha passat aquella càrrega de ser el que arregla el món, de voler canviar les estructures teatrals contemporànies del món i totes aquestes coses. És broma, eh? Però m’he tret un pes de sobre. Gaudeixo del que faig. I estic a la meitat. La motxilla ja és important, gairebé 30 anys fent teatre, però la curiositat encara no se n’ha anat: tinc ganes d’arriscar, conèixer gent jove per fer coses noves.
“Fins fa dos anys ningú no em trucava per fer comèdia, i això que en vaig fer molta de jove”