Ploramiques o motivadors?
Històricament els grans pilots han acusat els seus equips i superiors i s’hi han enfrontat
Ara fa deu anys, auqell dijous 5 d’octubre del 2006, Fernando Alonso feia tremolar els fonaments de Suzuka amb un dels seus
encàrrecs. Al mateix escenari on aquest cap de setmana Nico Rosberg i Lewis Hamilton dirimeixen el títol, llavors la penúltima cursa del Mundial 2006, el pilot asturià, dirigint-se al segon tron, va cridar l’atenció a Renault, Flavio Briatore i Pat Symonds, que va acusar de no ajudar-lo en la batalla contra Ferrari. “M’he sentit sol”, es queixava amargament, veient que Michael Schumacher li trepitjava els talons. El temps ha modelat aquella explosió de malestar com una crida a la motivació de l’equip que a l’asturià li va donar bon resultat.
Hamilton no sap si la tàctica de l’excés verbal li resultarà igual d’efectiva que a Alonso. A Sepang, fa una setmana, l’anglès va regalar l’atzagaiada de la dècada contra el seu equip. “La meva pregunta va dirigida a Mercedes: som vuit pilots amb motor Mercedes i el meu ha estat l’únic que ha fallat. Algú em deu haver de donar alguna resposta, perquè això no és acceptable; sembla que alguna cosa o algú no vol que guanyi aquest any”, assegurava.
El moment de frustració de l’anglès –era líder de la cursa a falta de 15 voltes, amb 23 segons d’avantatge, quan va trencar el propulsor– va justificar el plor i la ràbia escopida, l’ombra del sabotatge que va llançar contra el seu equip, un fet poc usual a l’F-1 i a l’esport. El mateix cap de l’equip, Toto Wolff, va excusar Lewis pel context de l’enuig: “Li permetem dir el que vulgui. És emoció i és totalment comprensible, cadascun de nosaltres hauria expressat la frustració d’alguna manera. El que digui a cop calent no és problema”.
De fet, el mateix Hamilton, després de desfogar-se amb la premsa, ja en fred expressava el suport i la confiança en Mercedes. “Tinc el 100% de fe en l’equip, han treballat molt, a la pista i a la fàbrica, i vull enviar-los un enorme gràcies”, els deia, mentre els engrescava a lluitar per la consecució del quart títol.
Un recorregut similar al d’Alonso fa deu anys: el trànsit lògic de l’enuig a la resignació, a l’explosió de fúria verbal, la reflexió i la crida a la unió.
No és nou que el pilot estrella carregui de manera abrupta contra el seu equip o el seu superior, sobretot sota pressió màxima, quan es juga un títol, la continuïtat o s’ha deixat la pell en una cursa. Ha passat sempre. I de moltes maneres diferents. Algunes han quedat com a episodis mítics de la història de l’F-1.
Un dels capítols més sonats va ser, el 1991, la descàrrega d’Alain Prost, que va deixar per a la posteritat la frase “el Ferrari era com un camió, horrible per pilotar”, després de quedar 4t al Japó, a més d’un minut del guanyador. Va ser el detonant perquè la Scuderia –escenari únic d’intrigues, mals rotllos i vendettes– acomiadés el tricampió a falta d’una cursa.
Al contrari, van deixar plantats l’equip Niki Lauda, Nigel Mansell (a Williams) i el mateix Prost (a Renault, el 1983). L’austríac –ara cap màxim de Hamilton– va donar el cop de porta de Ferrari el 1977, a falta de dues curses, després d’haver sentenciat el títol, perquè el continuaven culpant d’haver deixat escapar el Mundial del 1976 per covardia: a la cursa de Fuji, amb la pista inundada, es va retirar per la poca seguretat que hi havia i va acabar regalant el títol a James Hunt. Després d’uns anys a Brabham se’n va anar a McLaren, el gran rival de Ferrari, i va ser campió. Enzo Ferrari va deixar anar una altra sentència per a la història: “Lauda és pitjor que Judes; es va vendre a la competència per diners”.
Però el pioner de les reprimendes a l’equip va ser el també austríac Jochen Rindt. El maig del 1969, després d’estavellar-se a Montjuïc amb un Lotus d’alerons revolucionaris i recuperar-se a la clínica Soler-Roig, va escriure una carta al cap de l’equip i dissenyador del cotxe, Colin Chapman. Amb elegància i mecanografia polida, Rindt li recriminava que no mirés per la seva seguretat i posés la seva vida en perill: “Crec que hauries de passar un quant temps revisant el que fan els teus treballadors, ja que estic segur que els braços oscil·lants al cotxe haurien estat diferents. Sisplau, pensa una mica en els meus suggeriments, perquè només puc pilotar un cotxe en què tingui confiança, i em fa l’efecte que el punt de no-confiança és força a prop”. L’any següent va ser campió. Amb el Lotus de Chapman. Un valent.
L’austríac, després de volar a Montjuïc amb el Lotus, va renyar Chapman per la poca seguretat del cotxe