Ministre de l’escenari
Si algú es pregunta què se n’ha fet de Jaime Blanch –aquell nen actor que va començar en el cinema als cinquanta– que miri El Ministerio del Tiempo a TVE, on ha reaparegut després d’uns anys en somort, i veurà com fa anar la moviola d’un ofici en el qual sobretot ha sigut un home de teatre. “Amb els anys veig que m’estic convertint en més radical, en lloc de més burgès; m’agraden les coses sense filtres i, al contrari de Machado que conversava amb ell mateix, parlo amb el meu gos mentre passejo”, confessa. Blanch viu a Olot, per no dir que viu a l’AVE, quan els seus compromisos l’obliguen a desplaçar-se a Madrid.
Va néixer a Madrid el 1940 i hi va viure fins al dia que va morir Franco. “Tinc a la retina una nit de Reis de quan tenia quatre anys i es deixava herba per als camells i una copa de vi per als mags, de sobte vaig sentir soroll i em van dir que hi havia un rei al menjador”, explica amb precisió infantil, “jo el vaig veure i li vaig dir ‘padrí, una altra vegada;’ l’havia reconegut, però hi vaig continuar creient, barrejant fantasia i realitat.” Va ser fill, nét i nebot únic, vivia a prop de la Puerta del Sol, jugava a la plaça d’Oriente i va ser un mal estudiant. Primer va passar per una escola de monges, “de la qual en vaig sortir indemne”, diu, i després el van canviar diverses vegades de centre. “Fixa’t si era entremaliat que els professors quan els altres es portaven malament els preguntaven si volien ser com Jaime Blanch”.
La careta d’àngel amagava aquesta qualitat imprescindible que han de tenir els actors: la malícia. Un dia, no obstant això, passejant amb els seus pares, que eren actors, es van trobar amb un productor que en veure la criatura els van proposar que fes cinema. “Devia tenir deu o onze anys i aviat va venir la meva primera pel·lícula La guerra de Dios, de Rafael Gil,” diu. Es va estrenar el 1953. Els títols es van disparar: Gloria Mairena i Jeromín, de Luis Lucía, Caballero andaluz, Un marido de ida y vuelta, Ha llegado un ángel… Allò li va canviar la vida: “No anava a l’escola i quan hi vaig tornar era un heroi, mentre que fent cinema era el nen que tots acaronaven... i a les pel·lícules hi havia espases i cavalls”.
Va descobrir el teatre a la universitat, on va conèixer els grups de cambra. El tronc en la carrera de Blanch són els seus anys a l’espai Estudio 1 de TVE, una cita setmanal en la qual es representava una obra de teatre, que primer s’emetia en directe. “Jo m’hi vaig incorporar el 1964 i ja no era en directe però encara es filmava en blanc i negre; arribava puntualment als espectadors cada divendres”. Estudio 1 es va mantenir en antena fins als anys vuitanta. No obstant això, el cinema i la televisió no li desperten tanta passió com el teatre, un medi en el qual diu que es treballa sense xarxa de protecció. Peces com Medea, La alondra, Angelina o el honor de un brigadier, La venganza de don Mendo, Una visita inesperada, La ratonera, Aquí un amigo o Un enredo casi familiar donen fe d’una trajectòria de l’actor que el converteix més en un ministre de l’escenari que de les pantalles.
Malgrat això, la seva participació en les sèries espanyoles de televisió no és menor –Médico de familia, Turno de oficio, Amar es parar siempre, 7 vidas, Aída...- i al cinema destaquen títols com La familia, de Pedro Masó, i Acción mutante i El día de la bestia, d’Álex de la Iglesia. Blanch va tenir dos fills amb María José Moreno, de qui es va separar el 1980, i actualment viu amb la segona dona, l’actriu olotina Marta Puig. “Ara ja prefereixo la qualitat a la quantitat i puc permetre’m el luxe de dir això no ho faig, tampoc no trobo a faltar la feina”, continua, “ja que he acabat de gravar al març i fins al desembre no reprendré la feina”.
Els boscos d’Olot són un escenari perfecte per passejar. A la ciutat fins i tot ha dirigit un grup de teatre d’aficionats i es relaciona amigablement amb els veïns. Quan escodrinya el seu interior, l’actor és autocrític: “Sóc un paio estrany, amb un sentit de l’amistat prussià, dràstic, els meus amics es poden comptar amb els dits d’una mà”. Entre ells hi ha els de la seva generació, Manuel Galiana, Juan Diego… “Sóc un solitari, és a dir, m’agrada la solitud”, continua, “tinc un sentit de l’humor àcid, encara que admeto que en definir-nos de vegades ens traïm”. Es manté en forma fent flexions i peses, però sense abandonar el plaer de fumar i prendre copes. Tot un caràcter.