FARAONS I FARAONES
Pregunta de Trivial: quina és la monarquia que més ha durat al llarg de la història? El 1953 tots els mitjans de comunicació responien a l’uníson: l’egípcia, amb més de 5.000 anys d’existència ininterrompuda, des dels primers faraons que van unificar les terres al voltant del riu Nil, passant per l’astuta Cleòpatra (aquell any Sophia Loren va rodar Les nits de Cleòpatra) fins a arribar al rei Faruk, que aquells dies va ser deposat en un cop militar que va sorprendre el món. El general Muhammad Naguib, nou president i cap del govern, li negava qualsevol glòria a l’últim ocupant del tron egipci. Dins de la junta militar que va prendre el poder destacava ja llavors un nom, Gamal Abdel Nasser, molt més jove que Naguib i que acabaria desplaçant aquest del poder tan sols un any després, el 1954, acusant-lo d’haver-se convertit en dictador.
Les notícies arribades de les piràmides compartien pàgina amb la cruenta realitat de la guerra freda, personalitzada en l’execució del matrimoni Rosenberg, Ethel i Julius. La seva condemna a la cadira elèctrica als Estats Units per passar secrets atòmics a l’enemic va estar envoltada de dubtes sobre el procediment legal seguit, que va forçar al màxim la interpretació de les lleis. Esclar que una d’elles era ni més ni menys que la llei de l’Energia Atòmica. Als EUA, el temor de la confrontació nuclear havia esdevingut obsessió nacional, que ni tan sols va poder mitigar la mort de l’arxienemic Stalin al març. L’anticomunisme es va convertir en una pulsió que incitava a mesures clarament exagerades, i el mateix Eisenhower va refusar exercir la possibilitat d’aplicar-los l’indult. Al cap del temps els historiadors van concloure que els secrets que van transferir a Rússia els Rosenberg no eren tan decisius. Un dels protagonistes de la Segona Guerra Mundial i dels inicis de la guerra freda, Winston Churchill, va guanyar el 1953 un premi Nobel... però no el de la Pau, com ell desitjava. El més faraònic dels polítics anglesos es va emportar un desengany en saber que se li havia concedit el Nobel de Literatura, que va considerar menor per als seus mèrits. Què dirien avui Roth o Murakami, que aquests dies tornen a esperar una vegada més un guardó que se’ls mostra sempre elusiu? Churchill, aleshores primer ministre un cop més, va adduir la seva assistència a una cimera amb Eisenhower per no anar-lo a recollir i va enviar la seva dona perquè llegís un dels seus bonics discursos. Geni i figura.