La mort del guapo
Al difunt Pedro Sánchez, més suïcidat que assassinat i del que alguns creients socialistes diuen que pot ressuscitar, el continuen plorant moltes dones. Ser alt i guapo té aquests avantatges. O sigui, que continuant amb el teatre, Lluís Pasqual ho té cru. No pot fer res en aquests temps espanyols un bon director teatral i una bona obra davant el teatre diari o suplici en què s’ha convertit la política espanyola, que tots els caps de setmana i sempre gràcies als mitjans de comunicació assoleix nivells d’autèntica pandèmia. Des del “se sienten, coño” no s’havia parlat tant de política i polítics en bars de tapes i d’alternar, en restaurants de menú i amb estrelles Michelin i en funerals religiosos i laics com s’ha parlat aquesta setmana de l que va succeir dissabte passat a la seu central dels socialistes espanyols.
Mentre escric això, cal ser prudent, tot el que ha vingut després de la mort del guapo s’ha seguit amb menys interès en bars, restaurants i funerals. Fins i tot jo puc reconèixer que, encara que no va assolir el nivell d’un drama de Shakespeare o el d’una òpera de Wagner, perquè es va quedar en sarsuela actualitzada, la mort del guapo va acabar interessant-me. Principalment per algunes de les imatges que es van poder veure a la televisió, a la Sexta, obtingudes rere una tanca de seguretat. Alguns socialistes que passejaven, pactaven o conspiraven al terrat de l’edifici de Ferraz, 70, semblaven presoners passejant pel pati. Un d’ells era el lleidatà Josep Borrell, que sempre tira de daga, però que no domina. El que vull dir és que de vegades se li veu i quan una daga es veu sol ser menys efectiva.
De la sarsuela socialista actualitzada, un dels pocs protagonistes difícils de caricaturitzar és el quasi sempre molt seriós Javier Fernández, president d’Astúries i qui ara dirigeix l’orquestra. Gairebé mai no se’l veu, però sembla que sempre hi és. Sempre hi és i, quan se’l veia, sempre estava assegut al costat de Susana Díaz. I potser allò ja anunciava alguna cosa. Malgrat ser enginyer de mines o precisament per això, Fernández, a diferència d’alguns asturians dedicats a la política, a la producció de llet i fins i tot al periodisme, sembla prendre’s molt seriosament la dinamita. Sap que quan s’utilitza fora de la mina té poc mèrit. La dinamita, com els més actuals explosius plàstics, no exigeix gaire valentia. Però és sorollosa, els seus resultats són espectaculars i per això alguns asturians n’abusen. Semblen, doncs, voler ignorar que el maneig de la dinamita és molt perillós.
José Blanco sí que és més fàcil de caricaturitzar. Sobretot perquè, lliure ja de les seves ulleres, el seu generós apèndix nasal sembla voler convertir-lo en un cosí llunyà d’alguna garsa gallega. Perquè no totes les garses són gallegues. Tampoc els catalans no som tots iguals. Carme Chacón, per exemple, és una socialista sempre amagada esperant la seva oportunitat, que, per cert, ja la va tenir. I Miquel Iceta, el socialista que va implorar públicament l’ajuda de Déu per salvar el coll del guapo, és querubí movedís, irònic, patidor i intel·ligent. A Miquel Iceta també el vam veure dissabte passat al terrat socialista, però no passejant sinó parlant amb la presidenta andalusa Susana Díaz, que va ser qui va elegir el verb “cosir” per referir-se al mort, és a dir, al guapo però també al PSOE i que s’ha convertit en consigna de partit i en verb de periodista. No vull pensar què hauria passat si, per exemple, Francisco Javier Lambán, el president d’Aragó, hagués fet servir el verb cosir per referir-se a l’estat del seu partit. A Lambán, la barba que lluu a dos colors, ignoro si pels cabells blancs o pel tint, l’entristeix, però és per aquella barba que em recorda un determinat tipus de jesuïta. Perquè no tots els jesuïtes s’assemblen a Alfredo Pérez Rubalcaba.
Jo crec que Lambán ha llegit el jesuïta Baltasar Gracián, que era també aragonès i autor del llibre El arte de la prudencia. Llibre que es llegeix molt a les millors universitats dels Estats Units. La mort del guapo va tenir lloc dissabte passat i hores després d’aquell òbit es va iniciar a Roma l’elecció del nou superior general dels jesuïtes. Suposo que quan llegeixin vostès aquesta crònica ja se’n sabrà el nom. Aquella elecció, de la qual es diu, ai, que no compta d’entrada amb candidats oficials, es resol sense enrenous públics després de quatre dies d’oració i murmurationes. Potser, doncs, als socialistes espanyols els ha faltat fe i per això resen poc o gens. Fins i tot dels jesuïtes, fins i tot catalans, es poden aprendre coses.
pedro sánchez
“Hores després de la mort del guapo es va iniciar a Roma l’elecció del nou superior general dels jesuïtes”