UN FESTIVAL DE LLEGENDES
STONES, DYLAN, MCCARTNEY I WHO, JUNTS A CALIFÒRNIA
Francesc Peirón Indio (Califòrnia). Enviat especial
El desert recrea una atmosfera especial. Això no és Woodstock. Però sona molt bé aquesta posada en escena dels dies de glòria.
Bob Dylan, de 75 anys, va obrir el Desert Trip Festival, qualificat d’històric, a l’Empire Polo Club de la ciutat californiana d’Indio, a l’àrea de l’oasi de Palm Springs, sequera i verds camps de golf ben regats per als milionaris. El trobador de Minnesota ho va fer a la seva manera, amb sobrietat i compromís, sense concessions a l’elogi fàcil.
Va arribar, es va passar bona part dels 80 minuts darrere del piano –vestit de negre, amb un barret blanc i sabates conjuntades–, va entusiasmar amb la seva harmònica i se’n va anar havent obert la boca només per entonar les seves cançons. El que pensi d’aquesta convocatòria, orientada empresarialment a un públic d’una certa edat i millor cartera –gent d’ordre, sense el vandalisme que es relaciona amb el rock–, s’ho guarda per a ell. Va transmetre una certa sensació de distància.
Tot va canviar tan bon punt va arrencar el segon acte de la nit (passats dos quarts de set del matí d’ahir a Espanya). Aquí tenim els Rolling Stones, que es llancen amb
Start me up i que fins i tot “estrenen” Ride ‘em on down, remake de l’enregistrament d’Eddie Taylor del 1955 i una de les cançons incloses a Blue and lonesome, l’àlbum en homenatge a aquest estil que publiquen el desembre que ve.
Pura connexió amb el públic. S’ha parlat tant sobre si aquesta és una cita per a jubilats o gairebé –els baby boomers també ballen–, que fins i tot Mick Jagger, de 73, i la seva banda entren en el joc de la nostàlgia, però sense remordiments.
Si no no s’entén que els Rolling Stones, els bandarres, retessin homenatge als seus rivals, als bons nois dels Beatles –“aquell grup que possiblement recordeu”, va fer de broma Jagger–, versionant per primera vegada el Come together, un dels himnes dels quatre de Liverpool.
En una de les llotges vip, el mateix Paul McCartney, de 74, va celebrar aquell moment, va aplaudir entusiasmat i va aixecar el puny enlaire en senyal d’agraïment. McCartney era l’estrella del programa d’aquest dissabte, juntament amb Neil Young, que és el nen de la festa: no compleix els 71 fins al novembre.
El líder dels Stones va tenir un rampell del sarcasme. Ell mateix va descriure aquesta programació com “Coachella per a vells”, en contrast amb el famós festival d’aquest nom que atreu milers de joves a aquest recinte cada primavera. Per això a aquesta reunió se l’anomena Oldchella.
Si es va pensar en un insult, la cosa ha sortit al revés. Els al·ludits s’han permès fins i tot imprimir samarretes amb aquesta expressió. “Em sento orgullós d’haver-me fet més gran”, comenta Joe Feraldi, de 65 anys, veí de Ft. Myers (Florida), que aprofita l’ocasió per trobar-se amb els seus amics de l’ànima, Michael Robinson, de 63 i resident a Wimberley (Texas), i Howard Craig, de 67, que viu a Lompoc (Califòrnia).
Tots tres van compartir infante-
Els Stones, els maleïts, van homenatjar els seus rivals, els Beatles, amb el ‘Come together’ Van estrenar ‘Ride ‘em on down’, remake d’Eddie Taylor, inclòs al seu nou disc
sa i època d’institut a Arcade, ciutat de l’estat de Nova York. I, des d’aleshores, fins avui.
Davant els 75.000 convocats –xifres de l’organització–, Jagger es va despenjar amb un “benvinguts a la llar del jubilat de Palm Springs per a músics gentils”. Alegria entre la concurrència. “No escoltarem cap acudit sobre la nostra edat, oi?”, va insistir. Davant el cartell d’aquest dissabte i el tancament de diumenge, amb Roger Waters, de 73, i els Who, amb Roger Daltrey, de 72, a la veu, va continuar sent irònic. “Aneu a rockanrolejar el cap de setmana, un salvatge cap de setmana. Estem desitjant veure el parc dels dinosaures”. Deliri.
Dels concerts de les satàniques majestats gairebé ja està tot més que dit. Però, encara que ja s’hagi dit, observar-los evolucionar d’una manera objectiva sobre l’escenari, agradin més o menys, encara que es vagi dient això que se’ls ha passat l’arròs, la veritat és que la seva descàrrega d’energia i de guitarres és aclaparadora.
Més de dues hores sense treva, constatant les arrugues que els delaten –l’únic, perquè fan més exercici que molt artistes de generacions recents–, permeten plantejarse la qüestió que no només existeix el paràmetre de l’edat, o que no és l’únic. Molt pocs són capaços de fer un directe tan potent i amb tanta capacitat per implicar un públic d’edats diferents.
El rock and roll no és només per a gent gran. Encara que predominin les persones de llarg recorregut, se certifica una notable presència joves, de mil·lennistes. Brett Schwager i Jeff Bartman, tots dos de 24 anys, van sortir de casa fa sis dies per conduir fins a la vall de Coachella. “Diuen que aquest esdeveniment està dissenyat per als boomers, però crec que és una mica transgeneracional. Per a gent com nosaltres, que no vam ser a Woodstock, és una oportunitat semblant de conèixer- ho una mica”, indica Schwager. Algú en dóna més? “Fins i tot al 14% de bateria, els Stones són fabulosos, fan que tot això valgui la pena”, afirma eufòric Michael Robinson. “En aquests 50 anys –sosté–, la cultura ha anat cap endavant, ha sortit bona gent, i això és una manera perfecta de culminar la meva era. La bogeria mundial troba aquí un sospir reparador i és un bon tancament per a un veterà alumne de Woodstock com sóc jo”.
Dels tres amics d’Arcade, només Robinson va assistir als quatre dies d’aquell esdeveniment que va marcar molta gent i que ha obert el camí per als macrofestivals que avui estan tan de moda avui.
“Va ser el principi d’això”, afirma Joe Feraldi. “Va ser el final de la dècada dels seixanta”, replica Robinson, fixant un abans i un després en la manera d’encarar la vida. “Els hippies creixen, tenen fills, encara que n’hi ha que no han crescut. Jo sóc dels que va créixer”, afegeix l’home madur que ha esdevingut aquell somiador de l’“amor, pau i música”. Ara regenta un negoci de tirolines. Feraldi, propietari d’una empresa de construcció, diu que ja no fuma herba. “Estava –aclareix– en un estat de permanent de flashback”, descripció que al seu col·lega Craig li causa un atac de riure.
“Qualsevol cosa bona que t’expliquin de Woodstock, doncs encara va ser millor,” evoca Robinson. En la comparació, replica que “aquest Desert Trip és de les corporacions americanes, guanyen milions amb això, llavors érem un milió i hi havia molt poc negoci”.
Divaga per la seva memòria. Recorda que hi va haver un espavilat que es va posar a vendre els hot
dogs a tres dòlars quan el preu regular era de 50 centaus. “Li van destrossar la paradeta”. Intervé l’amic Feraldi: “Això és amor i pau, la història s’escriu per si mateixa”. En aquest lloc s’imposa el pretès seny del segle XXI o altrament no quedaria dreta ni una parada de venda.
Entrar a l’Empire Polo Club significa anar superant barreres de seguretat. Una vegada al recinte, si es va d’un lloc a un altre, un altre cop controls. Als voltants hi ha un desplegament policial impressionant, i a l’interior, hi ha els vigilants i altres empleats, com els del
resource team (equip de recursos), que és una manera políticament correcta de designar els escombriaires. Van mirant que no hi hagi res llençat per la catifa d’herba ni es trenqui l’ordre establert.
El muntatge resulta espectacular, com si el R&R fos una convocatòria de de vint-i-un botó. La platea a l’aire lliure és un enorme mar de cadires i homes perseguint i expulsant els que no són a la zona que els correspon.
“A Woodstock van posar unes tanques per tallar l’accés –indica el testimoni d’aquell esdeveniment– i la gent vam començar a fer pressió, més i més. Les barreres van caure i milers i milers de persones hi vam accedir, sense problemes”.
Aquesta percepció evolutiva, la connexió entre el pas del temps i l’impacte en els espectadors, es concreta: “Som més grans, per això han posat tants lavabos i et venen martinis”. Martinis! “Està bé, és divertit, però no té res a veure amb Woodstock”, remata.
Si en aquell 1969 no hi havia condicions, ara, el que no porta almenys dos braçalets –tipus tot inclòs– no és ningú. Un és per a l’accés, els altres són per tenir nota.
El rock and roll no és només per a vells; la presència de joves també és notable
“Això no té res a veure amb Woodstock; som més grans, si fins i tot et venen martinis!”
Dylan va entusiasmar amb l’harmònica i se’n va anar havent obert la boca només per cantar