El pla de Sánchez era governar en solitari amb suports variables
El PSOE tenia a punt una proposta de tres folis, però el pacte no era imminent
El defenestrat líder del PSOE, Pedro Sánchez, pretenia governar en solitari amb suports variables. Tenia preparada una proposta de tres folis als seus possibles socis, però el pacte no era imminent.
Pedro Sánchez tenia un pla per conquerir la presidència del govern espanyol amb el suport de Podem i els sobiranistes catalans, però la seva concreció no era “imminent”, en contra del que han assenyalat aquesta setmana diversos mitjans de comunicació de Madrid, desitjosos de caracteritzar el vertiginós cop de mà al consell federal del PSOE com una patriòtica operació de “salvació nacional”. El secretari general Sánchez va caure com a conseqüència d’una desastrosa acumulació de factors adversos. Com en les més clàssiques conspiracions, darrere de cada punyalada hi havia un motiu o un ressentiment diferent.
El pacte pel canvi només estava esbossat, borrosament esbossat, i la seva concreció presentava grans dificultats després de les eleccions del 25 de setembre a Galícia i Euskadi, segons ha
pogut reconstruir La Vanguardia.
El cercle de Sánchez tenia a punt un document programàtic de tres folis per sotmetre’l a la consideració de Ciutadans, Podem, el Partit Nacionalista Basc, el Compromís valencià i els sobiranistes catalans, preferentment l’antiga Convergència Democràtica. Només el secretari general i dues o tres persones més del seu equip coneixien el contingut exacte del document, que s’inspirava en el manifest electoral socialista per a les eleccions generals del 26 de juny passat.
Mesures econòmiques d’apaivagament social i d’orientació socialdemòcrata, sense trencar amb els compromisos europeus. Promeses de regeneració democràtica. I reforma de la Constitució per afrontar l’anomenada qüestió territorial. (Reforma impossible de dur a terme sense la participació del Partit Popular, que hauria adoptat una política de ferotge oposició, en veure’s expulsat del poder.)
Aquest document de tres folis era la pista d’enlairament per a la investidura de Sánchez i la formació d’un govern monocolor socialista, que quedaria obligat a pactar constantment al Congrés, atesa la seva limitada base parlamentària (85 diputats). “No es tractava de negociar un pacte de govern: el document pretenia ser un mínim comú denominador per facilitar la investidura i obrir la porta a un canvi de cicle polític. No volíem iniciar una extenuant neagònica gociació. O ho agafaven, o ho deixaven”. Així ho expliquen fonts socialistes coneixedores de la iniciativa.
La ruta dels tres fulls hauria estat la següent. Primera fase: recerca del suport de Podem i de l’abstenció de Ciutadans. Segona fase: negociació del vot positiu dels sobiranistes catalanes, si Ciutadans s’inclinava pel rebuig. Es comptava amb l’abstenció, com a mínim, dels nacionalistes bascos (cinc escons), i amb l’entusiasta suport dels quatre diputats de Compromís, orgànicament separats d’Units Podem.
Esglaonament tàctic amb només trenta dies de marge i amb el Partit Socialista en flames. Una operació d’alt risc. A Ferraz eren conscients de la impossibilitat de sumar alhora els vots d’Units Podem (67) i Ciutadans (32). Albert Rivera no podia fer aquest pas després d’haver donat suport a la investidura de Mariano Rajoy a finals de juliol. Es comptava, però, amb la por de Ciutadans davant unes terceres eleccions. El temor de la gent d’Albert Rivera a una tercera i convocatòria electoral en què el PP demanaria tot el vot moderat en nom de la governabilitat, podia facilitar l’abstenció de Ciutadans. Amb aquesta abstenció n’hi hauria hagut prou per a la investidura de Sánchez en segona votació. PSOE, Units Podem i Compromís podien sumar 156 vots davant els 137 del Partit Popular.
Els negociadors socialistes donaven per fet que, davant aquest escenari, el PNB i els sobiranistes catalans s’abstindrien. Rodolfo Ares, un home del PSE-PSOE, estret col·laborador de Patxi López i fidel a Sánchez fins a l’últim minut, es mantenia en contacte amb els de Sabin Etxea. Miquel Iceta treballava a Barcelona. I els valencians de Compromís estaven disposats a mitjançar amb qui fes falta. Després veurem per què.
L’acord amb Units Podem era el nus principal de l’operació. Un nus molt difícil de desfer, ateses les fortes divergències de criteri a l’interior de la nova esquerra espanyola. Els tres folis del PSOE podien accentuar la
La discussió era molt viva a Podem, amb Iglesias i Errejón altre cop enfrontats Ada Colau es mostrava partidària de donar suport a Sánchez sense negociació
crisi interna de Podem, de la qual es tenen notícies des de la primavera passada. Iñigo Errejón, caracteritzat pels socialistes com la “cara amable” de Podem, era partidari de donar suport a la investidura de Sánchez, sense exigir grans contrapartides. Després dels resultats del 26 de juny, Errejón havia arribat a la conclusió que unes terceres eleccions podien ser molt negatives per al nou partit d’esquerres. “Si s’escampa la idea que el canvi no és possible, Podem perd sentit”, havia manifestat. Facilitar el canvi per mantenir viu el paradigma Podem. Propagar una imatge responsable de Podem. Aquesta és la divisa dels errejonistes.
Des de València, Mónica Oltra, que sempre ha mantingut una bona relació amb Iglesias, també empenyia a favor de l’acord. Els seus motius són fàcils de comprendre: Compromís governa amb el PSOE les principals institucions valencianes i tem ser objecte d’un implacable setge polític i econòmic per part del Partit Popular els pròxims tres anys.
Alberto Garzón, d’Esquerra Unida, també s’inclinava per l’acord amb els socialistes, tot i que no pel xec en blanc. EU necessita mantenir perfil propi. La novetat era la posició dels comuns catalans. L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, també es mostrava partidària de facilitar la investidura de Sánchez, sense una gran negociació programàtica. Canvi de govern, nou context per a la qüestió catalana i evitar una difícil negociació que obligués Podem a retirar formalment la proposta de referèndum a Catalunya. Aquest era el plantejament dels comuns, amb el diputat Xavier Domènech en el paper de soferta frontissa.
Pablo Iglesias no volia lliurar de franc els vots de Podem. Exigia una negociació amb el PSOE amb la màxima formalitat possible –la negociació que no va tenir lloc al març– i tornava a plantejar com a objectiu l’entrada de Podem al govern. Sabia cap a on apuntava: Sánchez i el seu reduït cercle difícilment podria suportar la pressió contrària a un pacte de govern dels socialistes amb Podem que anés més enllà de l’actual model portuguès (govern monocolor socialista amb suports parlamentaris de l’altra esquerra). Els radars de Brussel·les estaven en alerta, les empreses de l’Ibex 35 es trobaven en estat d’alarma... Iglesias sospitava que la veritable intenció del PSOE era forçar les terceres eleccions per intentar deixar Podem a la cuneta. En veure els resultats de Galícia es va sentir relativament tranquil. Malgrat la improvisació i els embolics interns, En Marea es col·locava al davant del PSOE.
La discussió al consell ciutadà de Podem, però, no es presentava gens fàcil. Totes les contradiccions de Podem podien esclatar al mes d’octubre. El consell ciutadà es va reunir ahir i no va ser un comitè federal. Ara la discussió gira al voltant de l’espai que deixa lliure el malparat PSOE. El debat estratègic entre pablistes i errejonistes prossegueix, però està canviant de pla.
El pla de Sánchez preveia la falta d’acord amb Podem. Un dels col·laboradors del defenestrat secretari general ho explica de la següent manera: “Abans que fos derrotada al comitè federal, la nostra estratègia pretenia dibuixar una línia parabòlica. Primer diem no a Rajoy. Després intentem un govern de canvi. Si el pacte per a una majoria alternativa fracassa, per culpa de la intransigència de Pablo Iglesias, encara quedaven dues opcions: acceptar com a inevitables les terceres eleccions, i fins i tot plantejar-nos a última hora una abstenció justificada per la gravetat del moment. No crec que se’ns pugui acusar d’aventurers”.
Si Podem pactava, sense la participació de Ciutadans, es tractava d’obtenir el suport dels sobiranistes catalans. L’ex-Convergència hi estava d’acord. Es pot explicar amb llenguatge casteller: els dirigents de la colla vella (Artur Mas, Francesc Homs...) eren clarament partidaris de facilitar la investidura de Sánchez, per enviar el Partit Popular a l’oposició, per començar a asfaltar una pista d’aterratge de la qüestió catalana i per recuperar un rol d’influència política en Madrid, paper que els convergents lamenten molt haver perdut. La colla jove (Marta Pascal, David Bonvehí...) era molt més cauta i demanava als seus representants al Congrés de no fer res que donés avantatge tàctic a ERC en el debat intern català. Deixar el referèndum de banda a Madrid, mentre a Barcelona el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, pactava amb la CUP un referèndum gairebé unilateral. Una acrobàcia increïble.
Preventivament, CDC havia anat a les eleccions del juny amb la proposta de crear una comissió parlamentària sobre Catalunya. Homs ho va demanar a Sánchez i aquest va respondre que es podia discutir sobre Catalunya en el marc d’una ponència sobre la reforma constitucional. Com podem veure, el pacte no era “imminent”. No, no ho era.
Què hauria fet ERC? En el guió de Sánchez, ERC quedava per al final: o ho agafes o ho deixes. O facilites el canvi, o apareixes com a responsable de la continuïtat de Rajoy. No hi havia negociació amb Esquerra. El diputat Joan Tardà ho confirma: “En els últims mesos no hem rebut cap trucada del PSOE”.
Què hauria fet ERC? Tardà es pren uns segons abans de respondre: “Aquesta disjuntiva podia haver alterat l’actual tranquil·litat a Esquerra. Una tranquil·litat que apreciem molt”.
El pacte no era imminent, coincideixen a assenyalar totes les fonts consultades. El guió estava escrit, però la seva realització era molt difícil. Un govern a la portuguesa a Espanya hauria alterat substantivament el mapa europeu: tota la península Ibèrica girant cap a l’esquerra, pendent de l’equilibrisme socialista, així a Lisboa com a Madrid.
Les bateries antiaèries estaven a punt i el dard llançat fa uns mesos per Alfredo Pérez Rubalcaba portava cap nuclear: “Investidura Frankenstein”.
Sánchez va ser enderrocat abans que pogués imitar Mary Shelley, creadora literària del modern Prometeu. La caiguda de Sánchez estava anunciada. Amb ell va morir Frankenstein, però una veu fantasmal i aterridora se sentirà durant molt de temps al carrer Ferraz de Madrid: “Ara l’autoritat sóc jo”.
EL PARTIT DE RIVERA Ciutadans podia arribar a abstenir-se per por de les terceres eleccions
EL GRUP DE MÓNICA OLTRA Els valencians de Compromís es van proposar com a intermediaris
EL PARTIT DEMÒCRATA CATALÀ Part de l’ex-CDC estava disposada a votar Sánchez, sense exigir referèndum
ESQUERRA REPUBLICANA ERC quedava per al final: “O afavoriu el canvi, o faciliteu que Rajoy continuï”