Així es va ordir l’assassinat al comitè federal
Un front ampli va confluir per desencallar la governabilitat d’Espanya i renovar el lideratge del PSOE
“Mentre Pedro Sánchez sigui secretari general del PSOE no hi haurà president del govern a Espanya”. Aquesta convicció, en què van coincidir diferents dirigents socialistes després de la investidura fallida de Mariano Rajoy el passat 2 de setembre, va ser per alguns el detonant que va activar el procés que va culminar, tot just un mes després, amb la dimissió forçada de Sánchez i amb el PSOE fet miques.
La tempesta perfecta, que va acabar descarregant a Ferraz l’1 d’octubre en un comitè federal tan aspre i traumàtic com no s’havia viscut mai, va començar a conformar-se, tot i això, molt abans. De fet, n’hi ha molts que pensen que va començar el mateix dia que Sánchez va ser elegit líder del PSOE, per primera vegada –en els 137 anys del partit– pel vot directe de la militància. D’altres situen el principi de l’abrupte final de Sánchez en la també tempestuosa nit electoral del 26 de juny passat, quan –després de fer més profunda la patacada de les eleccions del 20 de desembre– el PSOE es va quedar tremolant amb tot just 85 diputats. Algun membre de l’executiva de Ferraz ja va voler dimitir aquella mateixa nit, encara que finalment se’l va frenar des de la seva federació.
El 24 de desembre del 2015, segons que no obliden alguns dels seus fidels, els crítics ja “van decidir que calia matar en Pedro”. Dos dies després diversos líders territorials van transmetre l’ordre a les seves federacions: “Ens van donar la instrucció que calia desvincular-se d’en Pedro i donar suport a Susana Díaz”. Sigui com sigui l’ofensiva ve de lluny. Les eleccions gallegues i basques del 25 de setembre van ser el cop de gràcia, i l’endemà Sánchez –que ja sabia que l’operació final per fer-lo caure estava en marxa– va optar per prémer el “botó nuclear” i va intentar defensar-se amb un atac inesperat plantejant unes primàries exprés per revalidar el càrrec el pròxim 23 d’octubre. Sense que els seus adversaris tinguessin, per tant, capacitat de reacció per construir una candidatura alternativa.
Aquell dia tot es va precipitar. “No hi havia acord sobre quan produir la crisi, fins que en Pedro trenca l’statu quo i anuncia un congrés i unes primàries per aferrar-se al càrrec”, diu un dels dirigents que va donar suport a l’operació per fer-lo caure.
Entre els fidels a Sánchez hi ha qui sosté –“sense cap mena de dubte”– que es va tractar de molt més: parlen d’una “operació d’Estat”. És a dir, un pla ordit des de les altures en què estarien implicats, asseguren, Felipe González i altres exdirigents de referència com Zapatero i Rubalcaba, el mateix Rajoy des de la Moncloa i el que denominen “els poders econòmics”, per desencallar la governabilitat d’Espanya. “Ha guanyat el poder econòmic que no volia que governés en Pedro, i per això han destrossat el PSOE. Això no era només una lluita orgànica; no era només l’ambició de la Susana. Per enfonsar en Pedro han utilitzat la Susana, que ara ho tindria més fàcil per recollir les ruïnes del PSOE. Han fet la Susana partícip de la presa de decisions, encara que ja estiguessin preses. I tot, per descomptat, amb la implicació del PP”, denuncien els fidels de Sánchez.
Hauria estat, per tant, al seu entendre, una operació perfectament dissenyada i organitzada fa mesos en foscos despatxos del poder. Un altre dirigent que va treballar per fer caure Sánchez rebutja aquesta teoria de la
conspiració: “Queda millor dir això, en lloc de reconèixer que han sumat una derrota rere l’altra a les urnes i han produït una fractura com no es recorda al PSOE”. “Les conspiracions del poder, a més, no existeixen”, afegeix. “L’Ibex no es reuneix amb en Felipe, Rajoy, Rubalcaba, Zapatero i Cebrián i decideixen fer fora en Pedro. Això no funciona així”. El que tothom admet, això sí, és que en l’operació per fer caure Sánchez hi van confluir els que volien aclarir la governabilitat d’Espanya i evitar “tant sí com no” unes altres eleccions, i els que anhelaven renovar el lideratge del PSOE.
Que tot l’operatiu que es va muntar per abatre Sánchez va ser força improvisat ho evidencia la reacció de Josep Borrell, que va fer pinya amb el líder caigut: “Si això fos un cop d’Estat, que no ho crec, estaria organitzat per un sergent chusquero”, va ironitzar. Entre els operadors orgànics de l’ofensiva, els fidels a Sánchez citen
“Mentre Sánchez sigui líder del PSOE, no hi haurà president del Govern”, van concloure molts crítics
Máximo Díaz Cano i José Blanco, “entre molts altres”. Encara que tothom admet que van cometre errors colossals: “Si en Pedro no hagués trencat l’statu quo amb el Congrés, buscant una posició avantatgista, potser no hauria passat res. Però allò va acabar desencadenant moltes adhesions en contra. I quan en Pedro va dir que no dimitiria encara que li tombéssim el comitè federal, ja es va optar per la dimissió de l’executiva per forçar-lo a sortir. “Però ni així”, rememora un crític. “Com que era reactiu per la nostra part, tot es va fer de pressa i corrent. Així que no és, sens dubte, l’operació més brillant que hem fet”, assumeix un dels dirigents que la va impulsar.
Malgrat que tot es va desencadenar en la “setmana tràgica” que va discórrer entre les eleccions gallegues i basques i el comitè federal de l’1 d’octubre, molts es remunten, tot i això, a l’origen dels temps de Sánchez per explicar el seu desenllaç final. El 13 de juliol del 2014 Sánchez es va imposar per un 49% dels vots a Eduardo Madina (36%) i José Antonio Pérez Tapias (15%). “El lideratge d’en Pedro va néixer tocat, perquè va ser impostat. Després el va consolidar, però inicialment va ser un lideratge inventat. La militància el va votar per primer cop en primàries, però si Susana Díaz, Tomás Gómez, Ximo Puig i Emiliano García-Page no li posen els vots hauria tret un 6%”, assegura un dirigent que molt aviat se’n va distanciar.
“En Pedro va entrar amb la Susana el primer dia a Ferraz. No havia passat mai que un secretari general arribés a Ferraz amb algú de bracet!”, rememora. Però Sánchez va trencar amarres immediatament amb aquests suports territorials, va agafar vida pròpia i es va posar a volar. Per començar va decidir que ell seria el candidat per a les eleccions generals. Sánchez, que havia recorregut incansable Espanya i totes les federacions socialistes, va defensar que els suports dels militants que els barons pensaven que li havien deixat eren seus. I s’hi va aferrar –basant la seva legitimitat a ser el primer líder elegit pel vot directe de les bases, sense intermediaris – davant del tradicional aparell i les estructures territorials. Va construir el seu aparell a Ferraz i va buscar aliats crítics amb els seus caps de files a molts territoris. “S’ha acabat que aquí prenguin les decisions tres veterans asseguts en una taula braser; el partit és dels militants!”, van pregonar els seus.
“La Susana volia anar en peanya, i van pensar en en Pedro com a home de palla. Van pensar que era feble i que quan volguessin l’aparcarien. A més, tenien un gran menyspreu intel·lectual per ell”, recorda amb indignació un dels seus lleials. I el que va passar, després de tot just cent dies de treva, va ser que els mateixos que l’havien aixecat, començant per Susana Díaz, no només li van donar l’esquena sinó que van començar a maniobrar per recuperar el tron de Ferraz. “L’han fet fora els mateixos que li van donar suport al principi”, resumeixen. Però Sánchez tampoc no va saber construir-se noves aliances que equilibressin la balança i el blindessin orgànicament, encara que va engegar sengles cops per fer fora Tomás Gómez, del PSM, i Julio Villarrubia, de la federació de Castella i Lleó. Un a un va anar enfrontant-se amb gairebé tot el poder orgànic i institucional i també amb tots els referents històrics del PSOE. “És difícil avenir-se amb tothom, però encara és més difícil entendre’s malament amb tothom. Només en Pedro ho va aconseguir”, explica un president autonòmic que fa temps que hi va trencar.
Zapatero, primer, i després Felipe González i Rubalcaba, també van acabar renyint amb Sánchez. “Vam escollir un jove, i resulta que el jove no li agrada als joves”, es lamentaven davant de l’amenaça del sorpasso de Podem. L’extremeny Guillermo Fernández Vara i l’asturià Javier Fernández, els dos únics presidents que malgrat no haver votat Sánchez tampoc van estar mai encegats pel poder de Susana Díaz, igualment van acabar donant-li l’esquena per la seva actitud “cesarista”, sense atendre res ni ningú i adoptant decisions que no aportaven res però que irritaven tothom. “Es va tornar boig amb el seu verí populista, i només veia enemics per tot arreu”, assegura un crític.
El dia que va dimitir tot just tenia entre els seus fidels mitja executiva de Ferraz, el català Miquel Iceta i la balear Francina Armengol, junt amb els líders de federacions molt debilitades, com la madrilenya Sara Hernández, la basca Idoia Mendia, el castellanolleonès Luis Tudanca o la gallega Pilar Cancela. I l’intent de forçar una votació irregular –una “tupinada”, van clamar els crítics–, va decantar una majoria en contra seu.
El cop que va acabar fent caure Sánchez va tenir una inequívoca aroma andalusa, això sí. Per primer cop Susana Díaz ho va voler visualitzar així. L’andalús Antonio Pradas va registrar a Ferraz les dimissions dels 17 membres de l’executiva. L’endemà l’andalusa Verónica Pérez –“l’única autoritat sóc jo!”–, va pretendre tornar a forçar la sortida de Sánchez. I la mateixa nit dels fets del comitè federal, ja després de la caiguda de Sánchez, l’andalús Mario Jiménez va ser designat número dos i portaveu de la gestora creada a l’efecte.
Els crítics asseguren que Sánchez “s’ha treballat a consciència un consens negatiu” en aquests dos anys: “Ha calgut fer-lo fora; no sabíem què més calia fer perquè marxés!”. El líder caigut ara està digerint el cop, però no vol en absolut llançar la tovallola, com evidencia el seu nou lema vital i polític: “Act, don’t react”.
“Ha calgut fer-lo fora; no sabíem què més calia fer perquè marxés!”, clama un dirigent del PSOE