Lady Macbeth

Macbeth és una reflexió de William Shakespeare sobre l’ambició del poder. O per ser més exactes, sobre com l’ànsia de poder pot portar a la deslleialtat i a la traïció. I sobre el sentiment de culpa, quan un traspassa totes les línies vermelles per aconseguir el que vol. La tragèdia, basada en la figura d’Alba Duncan I, rei d’Escòcia, assassinat per Macbeth el 1040, que el succeirà en el tron, no pot ser més actual. El PSOE aquests dies viu una tragèdia shakespeariana, que recorda les ambicions que van posar fi a la vida de Duncan. Però també la política britànica es correspon amb l’argument de l’obra, que Giuseppe Verdi va convertir en una òpera que es va estrenar divendres al Liceu, sense la presència de Carles Puigdemont, ni d’Ada Colau, circumstància que són a temps de corregir. Desconec la seva sensibilitat per al bel canto, però val la pena assistir a la representació, amb una escenografia pròpia de la Rebeca de Hitchcock i una gran interpretació de Ludovic Tézier i Martina Serafin.

Especialment fascinant és Lady Macbeth, que és qui l’indueix a l’assassinat del rei, qui el remata i qui intenta que el seu espòs no se’n penedeixi. Lluita contra la seva mala consciència, que només ressorgeix en somnis, i és el personatge disposat a tot per arribar on vol. Per no continuar amb l’exemple del PSOE, recorda una mica Theresa May, la primera ministra britànica, que va animar Cameron a fer el referèndum per sortir de la UE i que era favorable a mantenir-s’hi fins que va sortir el no. Aleshores el va substituir, es va envoltar dels brexistes més radicals i ara intenta que la decisió surti de franc. Com Lady Macbeth, la seva ambició no té límits i no li importa dur el seu país a l’abisme. Ignoro si es desperta en somnis com el personatge de Shakespeare, però sembla clar que el Brexit acaba en tragèdia. De moment, una lliura ja val gairebé el mateix que un euro. May vol ser Thatcher i pel cap alt arribarà a Chamberlain.