Darwin no dorm mai
Santiago Dexeus recorda com la selecció genètica de les espècies produeix modificacions en les persones que, quan l’entorn canvia, poden resultar contraproduents: “S’ha comprovat (Daniel Lieberman) que centenars de gens han estat sotmesos a una intensa selecció en algunes poblacions. Alguns regulen la reproducció i/o el sistema immunitari i als nostres avantpassats de fa milers d’anys, gràcies a una adaptació genètica, els va ajudar a sobreviure o a tenir més fills”.
En els últims 250 anys, la humanitat ha experimentat canvis profunds. A la més antiga de les espècies d’homínid que es coneix se li atorga una edat de sis milions d’anys. Es tracta d’un crani, batejat amb el nom de Toumai, que significa esperança de vida, en l’idioma de la regió, el Txad, on va ser descobert.
Amb el ximpanzé compartim ni més ni menys que el 98% del codi genètic i amb la simple evolució a caminar dret aprèn a fer servir les mans, fabricar instruments i arribar a l’últim avantpassat comú, entre la mona i nosaltres, teoria darwiniana molt suggestiva. Però no tot pot acceptar-se com un procés adaptatiu físic, sinó que ha de tenir-se en compte l’evolució cultural que transmet idees, formes de convivència, odis i passions. Se sap que les nacions desenvolupades pateixen sobrepès, dos de cada tres nord-americans tenen aquest problema. Sabem que els gens poden transmetre malalties hereditàries o caràcters físics de pares a fills: ulls, alçada, nas...
S’ha comprovat (Daniel Lieberman) que centenars de gens han estat sotmesos a una intensa selecció en algunes poblacions. Alguns regulen la reproducció i/o el sistema immunitari i als nostres avantpassats de fa milers d’anys, gràcies a una adaptació genètica, els va ajudar a sobreviure o a tenir més fills. Altres gens poden actuar sobre el metabolisme aconseguint que poblacions agrícoles s’adaptessin a productes lactis i grans rics en fècules. També s’han de considerar les adaptacions al clima com a pròpies d’una regulació genòmica. Lieberman i col·laboradors han trobat variacions d’un gen, que va evolucionar a Àsia cap a finals de l’edat de gel, que va donar lloc a canvis orgànics en els asiàtics orientals i els nadius americans, tinguessin un pèl més gruixut i més glàndules sudorípares, cosa que els permetia adaptar-se millor als canvis climàtics extrems.
Si apliquem totes aquestes teories, acceptant que el genoma no és immutable, hem de pensar que el nostre entorn actual, sotmès a canvis meteorològics inusuals, juntament amb una contaminació de l’aire que respirem pels efectes nocius de la progressiva industrialització, a la qual cosa podríem afegir la tensió anímica que es pateix, podrien explicar certes malalties que es cataloguen com a immunitàries i l’etiologia de les quals probablement està relacionada amb variacions genòmiques que en certes etapes de la humanitat, al contrari, van ser eficaces per sobreviure.