Wayne Anthony Griffiths
VICEPR. EXEC. COMERCIAL DE SEAT
Torna com a executiu (va estar a la companyia entre el 1991 i el 1993) per ajudar l’empresa a pujar un esglaó i aconseguir que clients acostumats a marques superiors s’interessin pels vehicles premium com l’Ateca.
El cotxe forma part de la seva vida des que va néixer. El seu pare tenia un concessionari a Manchester. De petit, els caps de setmana donava un cop de mà i rentava els vehicles. “Era massa baixet per netejar tot el sostre, per això la franja del centre sempre quedava bruta i el meu pare havia d’acabar la feina”, explica Wayne Anthony Griffiths un flamant executiu de Seat de 50 anys.
De jove, durant les vacances va descobrir els secrets de l’ofici: treballava com a venedor al concessionari. Després va anar a estudiar gestió i li van sortir unes pràctiques a Audi. “El meu pare creia que tornaria i em quedaria amb el negoci”. Ara el seu pare ja no té el concessionari i s’ha mudat a viure Mojácar, a Andalusia. Però ara té el seu fill a prop. Una altra vegada.
Wayne Griffiths acaba de desembarcar a Barcelona per fer-se càrrec de la part comercial de Seat, però no és la primera vegada. Ja va treballar a la companyia entre els anys 1991 i el 1993. Enmig d’aquest breu mandat, va poder gaudir dels Jocs Olímpics de Barcelona. Va quedar fascinat.
És l’època de les cançons de Miguel Bosé, de la veu de Luz Casal a Tacones lejanos, de Pedro Almodóvar. “Piensa en mi / cuando sufras”, taral·leja. O del teatre de Flotats a les Rambles, de La Cubana. “Recordo que els diumenges, després dels concerts al Palau de la Música, anàvem als xiringuitos de la Barceloneta a dinar peix. Vaig ser un dels primers veïns de la vil·la olímpica. Semrpe anava a un restaurant amb la bici, el Cangrejo Rojo, i en aquella època no hi havia ningú a la platja”. Llavors treballava a la Zona Franca. “Seat era molt diferent en aquella etapa. El meu cotxe en dotació era un Toledo 16 vàlvules de dos litres de color vermell. Disseny de Giugiaro”, emfatitza. “Volia quedar-me aquí, hi estava molt a gust”. Però Juan José Díaz Ruiz, un dels executius que va fitxar al sector a Luca de Meo, actual president de Seat, li va demanar que tornés a Audi. “En aquella època Audi tampoc era el que és avui dia. Tenia un parell de models i vam decidir que calia col·locar la firma al segment prèmium”, explica.
Ara Griffiths té un repte semblant: posicionar Seat un esglaó més amunt. “un moviment necessari”, segons ell, ja que els marges econòmics per als fabricants són més elevats. “Fa cinc anys els alemanys consideraven que un Seat era un Volkswagen més barat. Però això ja no és així. Ja ho vam veure amb el León i l’últim model, l’Ateca, que representa un punt d’inflexió. Diria que és com vendre un Audi, perquè aquest model està atraient clients que conduïen marques superiors. És més: la gent més jove prefereix el disseny de Seat”, assegura aquest executiu.
El sector està vivint una profunda transformació, si es compara amb el seu negoci familiar d’altres temps a Manchester. Ell ho veu així: “No crec que el concessionari hagi canviat tant, en el fons. Els cotxes d’exposició, els de prova, els utilitzats, el taller... tot hi continua sent. El que passa és que abans la gent anava quatre o cinc vegades a veure el vehicle. Tornava amb la seva família, el provava. Això ja no passa, perquè el client té tota la informació prèvia a internet. L’experiència del cotxe es fa en línia, fas la configuració, etcètera. Se segueix anant al concessionari, però només en el moment de la compra”.
A nivell personal, Griffiths es troba amb una ciutat diferent respecte a la del frenesí olímpic. Ara viu a Ciutat Vella, al passeig Colom. “Avui és diferent. Hi ha molts turistes, especialment al meu barri. Però esclar, jo també he canviat durant aquest temps”, fa broma. Malgrat tot, ell creu que Seat ha de sentir-se orgullosa de Barcelona, perquè “és una marca que li afegeix valor, és opular, és llatina, evoca disseny, innovació, gent jove”.
El seu repte en el càrrec és estendre Seat a Amèrica Llatina i al Nord de l’Àfrica, perquè la marca sigui encara més global. Griffiths s’espavila en català –diu que el va aprendre anant de compres a El Corte Inglés– i li encanta passejar-se pel litoral de la ciutat gairebé desert a l’hivern i contemplar els surfistes. “I no em pregunta res sobre el Brexit?”, pregunta amb un somriure quan l’entrevista està a punt d’acabar. “Crec que s’ha de respectar la decisió del poble britànic”, s’autocontesta. “Però jo vull continuar sent europeu, per això demanaré la nacionalitat alemanya”. Final de l’entrevista.
Aquest britànic ja va treballar a Seat durant la Barcelona olímpica i ara torna a una empresa molt diferent