Preguntes de Roma
Mary Beard, historiadora clàssica i premi Princesa d’Astúries
La historiadora britànica Mary Beard, premi Princesa d’Astúries de Ciències Socials, es replanteja el passat imperial de Roma a partir d’unes noves preguntes i perspectives que permeten aportar coneixements innovadors amb les mateixes dades que ja es tenien.
La historiadora britànica Mary Beard, flamant guanyadora del premi Princesa d’Astúries de Ciències Socials, acaba de publicar un llibre fonamental per posar-se al dia sobre la Roma antiga: la seva vida quotidiana, els entrellats de les seves batalles polítiques, els seus avanços i retrocessos... A SPQR (editorial Crítica), l’aplaudida acadèmica mostra, en resum, una Roma brutal però amb una pionera capacitat per entaular relacions amb el conquerit, integrar-lo i ocupar-se dels seus drets .
Diu al seu llibre que la història de Roma ha canviat molt en els últims 50 anys. Els més grans d’aquesta edat tenen, llavors, idees errònies d’aquell imperi? És un mite estès i perillós que ara som millors estudiant Roma que en el passat. És veritat que hi ha coses que ara sabem i abans no, però el que és essencial és que avui fem preguntes diferents. Fa 50 anys, la gent no es preguntava tant sobre les dones a Roma, i avui la qüestió és central.
Quina altra nova pregunta i la seva resposta destacaria?
Les que tenen a veure amb la migració, les fronteres, la pertinença i la ciutadania. Ja no des del punt de vista legal, sinó del que està vinculat a la integració en la comunitat. Comencem a mirar Roma no com una societat a imitar, però sí com una important cultura antiga que feia les coses de manera diferent de la nostra. I una cosa molt xocant de Roma és que en el seu si es donava molt per fet que podies ser un ciutadà de dos llocs alhora, no hi havia xoc d’interessos. Ara ens sembla lleugerament anòmal.
Hem retrocedit?
No és això... Tret de, potser, en el sentit que donem tant per descomptada la nostra perspectiva del món que no hem pensat que existeixen altres maneres de veure-ho. Els romans no ens estan dient que els copiem, però sí que hi ha una altra manera de pensar en la migració, la ciutadania i la pertinença. Això ens és útil encara que no ens resulti confortable, ens empeny a sortir d’allò que donem per fet, a veure que es pot ser indi i anglès alhora. No vol dir que hàgim de ser com els romans: evitem paral·lelismes simples.
Al seu llibre, subratlla el debat entre seguretat i llibertats arran del presumpte complot terrorista de Catilina que Ciceró va denunciar. Hi ha punt de comparació amb el nostre debat actual sobre l’islamisme violent o és un dilema que sempre ha existit?
És difícil llegir el conflicte entre Ciceró i Catilina sense veure-hi el reflex dels nostres propis debats. Fins a quin punt pots ignorar les llibertats civils d’un individu si creus que és un perill per a l’Estat? A això ens enfrontem a Guantánamo, o quan enviem drons contra britànics que combaten amb l’EI. El conflicte entre Ciceró i Catilina, que no es va arribar a resoldre mai, ens recorda que en les societats sorgeixen dilemes impossibles de solucionar del tot. Des del Renaixement, a Europa estem debatent en relació amb el que Ciceró va dir i va fer per eliminar Catilina, una cosa per la qual al principi va ser aplaudit i al final executat. I avui
continuem en el mateix compromís.
Combinaven la crueltat amb el poder tou?
Bé, el primer que cal saber és que ells no es van asseure al segle IV abans de Crist i van dir: “Vinga, nois: conquerirem el món”. No tenien cap pla militar ni sabien el que era el món. Sens dubte, estaven famolencs militarment. Però es van anar inventant l’imperi. I sí, practicaven la brutalitat i també l’acurada negociació. Això és el més interessant i misteriós, ja que no ho havia fet cap altra cultura, o almenys no sistemàticament: la guerra tradicional consistia a arribar a una població, destruir-la i després marxar amb el botí. Els romans, no: ells entaulaven una relació formal amb els conquerits. Una vegada més: podem aprendre d’ells, però sense comparacions directes. Perquè llavors podríem dir: ja que l’imperi romà va caure per allò i allò altre, el que han de fer els americans per no declinar és evitar això i això altre.
Avui a Europa es parla molt del que també va passar a èpoques a Roma: una crisi de lideratge. Importen els líders forts o les societats sanes i formades?
Sens dubte les últimes. Insistir en la necessitat de bons líders és tergiversar els problemes. Necessitem societats educades i reflexives que vegin els límits del lideratge, que sàpiguen com lluitar amb els líders i, sobretot, que considerin la seva responsabilitat democràtica com una cosa que va molt més enllà d’anar a votar de tant en tant per després tornar al cau.
“El debat entre seguretat i llibertats arran del conflicte entre Ciceró i Catilina continua vigent”
“La responsabilitat democràtica no és votar de tant en tant per després tornar al cau”