Els temes del dia
La victòria dels islamistes moderats en les últimes eleccions marroquines, i la programació de la nova temporada del Liceu, que es va estrenar divendres amb Macbeth.
EL Partit Justícia i Desenvolupament (PJD), del primer ministre Abdelilah Benkiran, ha guanyat les eleccions legislatives del Marroc, amb el que aconsegueix un altre mandat de cinc anys al capdavant d’un Executiu que tornarà a necessitar la formació d’una coalició. Amb una participació baixa (43%), els islamistes moderats en el Govern s’han reforçat (125 escons) i han superat els seus rivals màxims, el laic Partit Autenticitat i Modernitat (PAM), el partit del palau en al·lusió al rei Mohamed VI (102 diputats), i han enfonsat l’històric Istiqlal (45 escons) i l’esquerra de la Unió Socialista (37).
La victòria electoral de Benkiran es deu a dos eixos fonamentals. El primer és que el PJD no s’ha vist implicat en cap cas de corrupció durant el primer mandat i ha fet responsable el sistema, és a dir, la monarquia, de no haver complert tots els objectius proposats des que va accedir al poder el 2011. El segon és que, malgrat això i a causa de les mancances de l’Estat, ha assumit el paper assistencial per als més desassistits, de la mateixa manera que alguns moviments religiosos ho han fet en altres països, com Hizbul·lah al Líban o Hamàs a Palestina. Aquest doble paper de víctima i de govern pal·liatiu és el que li ha atorgat el triomf a les urnes divendres passat.
Quan una societat de costums predemocràtics, com és el cas del Marroc, busca a les bases religioses i ètiques la seva raó de ser i d’actuar, aixeca molts recels i fins i tot pors a Occident. Però també és evident que, davant la radicalització de posicions que es viu a molts països islàmics que empenyen fins al fanatisme, la moderació religiosa actua com un dic efectiu de l’extremisme islamista amb l’ús d’un discurs moralista, populista i conservador davant els perills de la modernitat. El PJD ha actuat com a tal en el Govern, almenys fins ara, i el pragmatisme de Mohamed VI ha fet que el rei no només assumeixi aquesta circumstància, sinó que fins i tot li doni suport. Al 2013, quan es va produir una crisi del Govern de coalició amb l’Istiqlal, la seva marxa es va substituir amb el suport a l’Executiu del Reagrupament Nacional d’Independents, un partit centrista fundat per un cunyat del rei Hassan II.
En aquest escenari, tanmateix, els reptes de modernització del sistema continuen sent molt presents. D’una banda, el fenomen de la islamització com a aglutinador social és una evidència. De l’altra, l’exigència d’avançar en un sistema que tingui en compte totes les necessitats del cos social i, en especial, dels més joves i de les capes urbanes –i que d’alguna manera tracta de representar el mateix rei Mohamed VI, amb totes les seves mancances–, obligarà el Govern de Benkiran a prendre decisions que fins i tot són contradictòries. Com fer compatibles les dues tendències és el gran interrogant del futur marroquí. Fins ara, el rei ha tingut un paper d’equilibri efectiu, però la societat marroquina no està vacunada contra la volença global cap a la polarització de les posicions, en especial al món àrab, fet que finalment pot provocar un esclat de conseqüències imprevisibles. Després del fracàs de les anomenades primaveres
àrabs, Occident ha assumit la necessitat de donar suport al control de la situació al Marroc, una peça d’un valor geoestratègic enorme al nord de l’Àfrica i a la Mediterrània. I en el futur ha de continuar aquest suport, especialment en el camp econòmic, per evitar que es produeixin mals majors.