Units però diferents
El consell ciutadà del partit lila s’enfunda el vestit d’única oposició de l’imminent govern de Rajoy
Podem dóna llibertat a les organitzacions territorials perquè muntin la seva estructura com millor els sembli.
Construir un relat que mitigui el cost polític de donar suport a Mariano Rajoy –mitjançant “una abstenció tècnica o epistemològica”, com ironitzaven ahir des de Podem– és la tasca a la qual s’enfronta el PSOE i és, al seu torn, la que els socialistes han regalat a Podem, que ahir celebrava un consell ciutadà que fa només un parell de setmanes semblava que seria dens i sorrut i que va discórrer tranquil·lament gràcies, precisament, al nou relat que el PSOE ha facilitat amb la seva ruptura.
El secretari general, Pablo Iglesias, arribava a la trobada reforçat per la conjuntura –“l’espectacle vergonyós a Ferraz” i un panorama sense eleccions a la vista– i consolidat en el terreny polític i en el moral pel bany de masses militants de divendres a la seva reunió amb els cercles de Madrid. El relat d’Iglesias, que va avançar divendres als cercles i del que ahir costava trobar discrepàncies al consell ciutadà, consisteix a assenyalar que l’abstenció del PSOE a la investidura de Rajoy suposa el final de l’“actor polític més beneficiat en la transició, el que va encarnar la promesa de modernització, una base sobre la qual es va donar suport a les noves classes mitjanes (que potser no és una categoria sociològica rigorosa, però sí és una categoria política de primer ordre), el partit que més s’assemblava a Espanya”. Iglesias va citar Juan Antonio Andrade: “Tot i que en termes programàtics no hi ha hagut gran diferència entre PP i PSOE, representaven dos mons, els seus votants no eren iguals”, i aquell tauler simbòlic és el que, segons Iglesias, salta pels aires quan el PSOE, comminat a elegir entre Podem i el PP, escull a Rajoy. Per això “si es consuma, ningú no es creurà, ja que C’s i PSOE són oposició”, va assenyalar.
Al seu torn, Íñigo Errejón ho expressa d’una altra manera: l’ordre del 1978 ha salvat el Govern central a costa del PSOE, és a dir, a costa de “renunciar al model d’alternança que garantia l’estabilitat del sisteca ma”. Ara l’objectiu de Podem és ocupar, ja en solitari, el paper d’única oposició. Per això les discussions ahir van girar al voltant de com fer aquesta funció sense sucumbir als cants de sirena dels despatxos: “Les institucions són el més important perquè és des d’on es poden canviar les coses. Però si no governes, les institucions es poden convertir en una trituradora de la decència”, alertava Iglesias.
Aquestes dialèctiques de carrer i escó, de desnonament i comissió, d’oposició política i oposició parlamentària, de força governant o força dirigent –ahir totes les terminologies eren vàlides per descriure l’equilibri que busca Podem– van presidir els debats del consell ciutadà amb la sensació que “la tensió creativa” serà que “si ho fem bé” tot acabarà amb una síntesi que garanteixi l’objectiu: ocupar l’espai simbòlic que ha abandonat el PSOE i ser una força alternativa hegemòni-
diferent de les de l’ordre del 1978. Les subtileses sobre com fer-ho, influïdes per l’experiència dels diferents representants territorials, són les que faran aflorar les sensibilitats que formen una organització que presumeix i pateix de la seva diversitat. En tot cas, el rèquiem pel partit socialista i la seva transcendència simbòlica va servir per dissipar –o només postergar– les batalles cruentes que feien salival molta gent dins i fora de Podem.