ART CONTRA EL SISTEMA
El col·lectiu Guerrilla Girls trasllada a Londres les seves accions contra la discriminació, el sexisme i les oligarquies econòmiques.
Són figures anònimes com Banksy (fins a cert punt) i Elena Ferrante (fins fa molt poc). Es consideren a si mateixes “la consciència del món de l’art”. Protesten contra el sexisme i la discriminació als museus i les galeries, però també contra el capitalisme desbocat, els oligarques, la injustícia social i la gentrificació. Es veuen com una versió contemporània de Robin Hood, Batman o el genet solitari. I entronquen amb la tradició americana d’herois emmascarats. Són les Guerrilla Girls.
Fenomen novaiorquès per excel·lència –van néixer a la Gran Poma el 1985–, han desembarcat a Londres darrere de les màscares de goril·la amb què s’amaguen la cara, amb una exhibició a la Whitechapel Gallery i aparicions a la Tate Modern i a la Frieze, una de les fires anuals més importants d’art del món juntament amb la de Basilea, i el prototip en molts sentits de tot el que elles denuncien. Provocació.
El missatge que han portat a la capital anglesa és el que difonen amb pòsters, pancartes, adhesius, anuncis, vídeos, pamflets, projeccions, instal·lacions i tota mena d’elements gràfics des de fa més de trenta anys: que el món de l’art i la societat en general són un patriarcat; que la representació de les dones en museus i galeries amb prou feines arriba amb sort al vint per cent, i amb freqüència és molt inferior; que el mateix es pot dir de les minories ètniques; que la proliferació d’institucions privades (Fundació Louis Vuitton a París, Ludwig Museum de Colònia, el Broad de Los Angeles, el Garage Museum de Moscou...) és poc edificant des d’un punt de vista ètic cultural, el vehicle perquè els milionaris llueixin les obres dels seus artistes favorits (gairebé sempre homes); que els crítics i comissaris no formen part de la solució sinó del problema, que són o bé perpetradors o còmplices; que el món és un desastre.
Les Guerrilla Girls van enviar un qüestionari a gairebé quatre-cents museus de 29 països europeus preguntant per la composició de la seva col·lecció (homes i dones, raça de l’autor, origen geogràfic de les obres), i l’exposició de la Whitechapel és la publicació dels resultats. Les respostes del centenar que es va dignar a contestar apareixen enganxades a la paret de la galeria, amb algunes de les més il·lustratives convenientment destacades. I els formularis dels qui no ho van fer, trepitjats en una catifa a terra. Als responsables de premsa i relacions públiques de la majoria d’institucions no els faltarà feina en els propers mesos.
La mostra, una actualització de la seva vella pancarta Europa és fins i tot pitjor?, és molt més informativa que visual, i divulgant els resultats del qüestionari les Guerrilla Girls fan una dissecció de l’estat del món de l’art i de la cultura al continent, en termes d’accés, diversitat i discriminació. I tot i que la nota final és un suspens sense pal·liatius, les activistes nordamericanes salven en certa manera Espanya (“hi ha una versió molt interessant del feminisme i la gent vol millorar, encara que les institucions frenen el progrés”), i els països de l’Europa de l’Est, on molts museus tenen directores. Polònia presenta el percentatge d’obres de dones més elevat, un 28%.
Si una de les parets de la Whitechapel apareix decorada amb els qüestionaris sobre la diversitat cultural, l’interior de la galeria està dedicat a l’anàlisi exhaustiva dels resultats, que suggereixen que en el conjunt d’Europa un 80% de l’art que es mostra és masculí, i un 85% és blanc. White male power al màxim. Les girls no dubten a assenyalar amb el dit les institucions que ni tan sols s’han dignat a contestar a les seves preguntes, com les galeries Saatchi i Serpentine de Londres, però es mostren generoses amb d’altres, com el Centre George Pompidou de París, per, almenys, intentar combatre el sexisme, encara que sigui de manera esporàdica i sense continuïtat (aquest, assenyalen, és un dels principals problemes). Són oradores brillants, com demostren en un breu vídeo fet amb entrevistes, clips i notícies relacionades amb el seu activisme al llarg del temps.
“Aquestes són les galeries que se suposa que han de sadollar la nostra fam artística, però la dieta que aporten no és precisament equilibrada; aquests són els museus que ens dicten el que val la pena veure i el que no, des d’una perspectiva arcaica, patriarcal, discriminatòria i masclista”, censuren en les seves devastadores conclusions. Si se’ls pregunta quina diferència hi ha entre ara i fa trenta anys, quan van començar, la resposta és que “llavors els responsables tenien la cara dura d’asseverar que si no introduïen més obres de negres i dones era perquè no estaven a l’altura, i ara es cuiden molt molt de fer afirmacions tan políticament incorrectes”.
Paral·lelament a l’exposició de la Whitechapel, les Guerrilla Girls han muntat al nou espai Tate Exchenge de la Tate Modern (una altra de les que salven una mica de la crema) un “departament de queixes”, a l’estil dels que hi ha als grans magatzems dels Estats Units, perquè tothom que ho vulgui formuli les seves reclamacions en una gran una pissarra. No només sobre el sexisme en l’art, el preu de les entrades als museus o la qualitat de les exhibicions, sinó sobre qualsevol cosa que els passi pel cap: Donald Trump, el Brexit, la creixent diferència entre rics i pobres, el cost de l’habitatge, la batalla generacional i de classes... Perquè per elles tot està relacionat, és part del mateix sistema corrupte, d’un capitalisme desmesurat que beneficia uns quants a compte de la gran majoria.
Tot va començar a Nova York a mitjans dels vuitanta. Les dones havien jugat un paper decisiu en l’art experimental de la dècada anterior, però la seva presència en museus i galeries continuava sent merament simbòlica. El fet que el MoMA n’inclogués menys de vint en el seu “repàs definitiu (amb 169 noms) de la pintura i l’escultura contemporànies” (International Survey) va ser la gota que va fer vessar el vas. Un col·lectiu anònim va començar a instal·lar pòsters i pancartes a les façanes d’edificis
El col·lectiu d’activistes conegut com les Guerrilla Girls
ha aterrat a Londres amb tota
l’artilleria
del Soho, en solars abandonats i garatges; fins i tot van posar els seus eslògans als autobusos de Manhattan abans que les autoritats els rescindissin el contracte perquè les seves imatges resultaven “massa explícites”. No van trigar a adonar-se que les coses no serien precisament fàcils. El sistema no tolerava l’ús subversiu de
l’espai públic, i anava contra elles.
Emparades amb el disseny i les arts visuals, amb grans cartells amb freqüència monocromàtics, de traç gruixut i caràcters grans, amb gràfics vistosos, molt directes, van emprendre la seva campanya per denunciar la corrupció i la discriminació sexual i racial no només en la pintura i l’escultura, sinó
també en el cinema i el teatre, i per descomptat, en la política, no dubtant a apuntar i dir “jo acuso” els qui segons el seu parer són els culpables. El seu cop més important va arribar el 1989, amb un pòster titulat Les dones han d’anar despullades per poder entrar al Metropolitan? A sobre d’una dona repenjada a l’estil de la que apareix al
quadre Odalisca amb un esclau de Dominique Ingres, però amb el cap tapat amb una màscara de goril·la, apareixien les estadístiques demolidores: un 85% dels nus del Met són femenins, però només un 5% de les artistes dels departaments d’art modern i contemporani són dones. Cas tancat i vist per a sentència.
Les Guerrilla Girls no es van conformar amb aquell objectiu, sinó que el 1992 van omplir de pamflets de denúncia tots els llibres de la botiga del Museu Guggenheim, i van organitzar una campanya per a la tramesa a la institució de milers de targetes postals criticant la seva política de només presentar artistes masculins. Igual que Andy Warhol, van recórrer a imatges artístiques com a element de subversió. Però, a diferència d’ell, van adoptar una actitud extremadament bel·ligerant cap als qui mouen els fils de l’art contemporani. De neutralitat, gens ni mica.
Les guerrilleres agafen noms d’artistes com Frida Kahlo, Georgia O’Keeffe, Diane Arbus, Lee Krasner o Khate Kollwitz. En les tres dècades llargues d’existència del grup n’hi ha hagut un centenar. N’hi ha que continuen des del principi, d’altres només duren uns mesos, algunes opten per emprendre la seva pròpia carrera artística sense el refugi de l’anonimat ni la causa de la denúncia. El 2001 es van dividir en tres organitzacions diferenciades sota un mateix paraigua: les originals, les especialitzades en internet i les tecnologies modernes com a mitjà de lluita, i les que estan sempre de gira com una companyia de teatre o de vodevil. Un mateix objectiu, diferents estratègies. Avui, les mateixes institucions que elles denuncien compren edicions limitades dels més de vuitanta pòsters i pancartes que han fet. Però no per això les tracten amb guant blanc.
“És una batalla que les dones no guanyarem mai del tot, però s’ha de continuar lluitant –diu Iwona Blazwick, la directora de la Whitechapel Gallery–. Es poden discutir les tàctiques de les Guerrilla Girls, però la seva investigació és de primera categoria. Plantegen interrogants, fan pensar, desafien l’ordre establert, i tot això amb una barreja de ràbia i d’humor, d’ironia i d’ira. El percentatge d’obres de dones als grans museus dels Estats Units i Europa és ridícul”.
Les institucions representen d’una manera fidedigna –pregunten elles– la pluralitat en matèria d’origen, sexe i raça del que és l’art, o només els interessos del poder i dels diners?”.
Resposta: foc a discreció, i que no quedi canya dreta.
Els grans museus i galeries representen el poder dels diners i de l’home blanc
“Hi ha una forma molt interessant i vàlida de feminisme, però el frenen les institucions”