Era americana, any XV
Guerrillers traficants de droga i tecnòcrates afganesos es lucren de la inversió estrangera mentre continua la guerra civil
No hi ha treva a la vista a l’Afganistan, on l’únic que floreix, més i millor que mai, és la collita de cascalls, amb l’opi i l’heroïna. Quinze anys després de la invasió dels Estats Units, la pregunta ja no és on és Bin Laden, sinó on són els diners. O dit d’una altra manera, on són els fruits del colossal esforç internacional per apuntalar un país on dos terços de la població no ha conegut mai la pau.
Una inversió pública superior a què va representar al seu dia el Pla Marshall ha produït resultats tangibles escassos fora de Kabul. I a la mateixa capital, els seus fruits espuris sovint generen ressentiment, com les espaterrants mansions dels cabdills locals.
Els antics caps guerrillers de l’Aliança del Nord –reconvertits en ministres sense deixar de ser traficants– continuen repartintse els pressupostos amb tecnòcrates imposats des de Washington, com el mateix president Aixraf Gani, un ciutadà dels Estats Units, com també la primera dama, que a més a més és cristiana. Per si fos poc, la caríssima pantomima d’eleccions, el 2014, va acabar en un arranjament amb el contrincant, Abdullah Abdullah, ara denominat oficialment CEO de l’Afganistan, com si es tractés d’un alt executiu.
Amargues humiliacions per a aquest poble orgullós, les dinasties del qual van dominar durant segles el subcontinent indi i que, quan ho van deixar de fer, es van especialitzar en el paper de cementiri d’imperis.
Tot i això, lluny de repensar la estratègia intervencionista, Occident es troba presoner de la seva pròpia propaganda, de bons contra dolents i de “govern legítim” contra “terroristes”, quan del que es tracta és d’una continuació de la llarga guerra civil afganesa, on els dos bàndols han manat en algun moment sense deixar mai d’empunyar les armes.
És prou difícil que hi pugui haver un Govern estable mentre no representi i reconegui la realitat demogràfica i l’equilibri de forces del país. És de facto impossible, mentre el Pakistan –el veí nuclear– sigui jutge i part en el conflicte i amb una mà rebi fons dels Estats Units, per la “lluita contra el terrorisme”, i amb l’altra protegeixi insurgents que tenen l’OTAN i l’exèrcit afganès al punt de mira.
La veritat és que, com va passar al Vietnam del Sud o a l’Iran del xa, comprar una elit corrupta resulta més fàcil que afavorir tot un país, però no garanteix la victòria. I les xifres són de vertigen. Els Estats Units afirmen haver gastat a l’erm afganès 600.000 milions d’euros. És cert que un 80% d’aquests diners públics se l’haurien embutxacat contractistes privats dels Estats Units. Contractistes que, per garantir la seva pròpia seguretat opten per subornar –es a dir, finançar– la insurgència. Un peix que es mossega la cua.
A la guerra civil de l’Afganistan –ja que no és una altra cosa–, el llunyà quarter general de l’OTAN fa quinze anys que aposta per un bàndol i el molt més pròxim quarter general de Rawalpindi des de principis dels anys noranta que aposta per l’altre. El primer està dominat pels tadjiks, de llengua persa, i altres minories del nord, tot i que la seva cara sigui sempre un paixtu de confiança: abans, Hamid Karzai, ara Gani. Als segons se’ls anomena talibans i estan dominats pels paixtus, l’ètnia més nombrosa del país, tot i que un de cada tres paixtus visqui al Pakistan, cosa que explica els interessos d’Islamabad. Encara que els talibans es neguen a negociar amb Kabul mentre hi hagi tropes estrangeres, la seva dependència del Pakistan deslegitima la seva ànsia nacionalista. Així mateix, mantenen una oficina a Qatar.
Aquest bloqueig fa que les fractures polítiques i ètniques vagin en augment, i un terç dels afganesos tornen a viure ja sota control talibà. Ho recorda aquests dies la nova ocupació de Qonduz per part talibana.
L’enèsima conferència de donants, a Brussel·les, ha acceptat regar els principals capitostos de l’Afganistan amb 13.500 milions d’euros més. El mercat immobiliari de Dubai –principal destinació de les maletes de diners procedents de l’Afganistan i el Pakistan– està d’enhorabona. Presumptament, la contrapartida de la UE és que els migrants que no siguin reconeguts com a refugiats puguin ser repatriats amb més facilitat.
I encara que la guerra contra els talibans no és la primera guerra suposadament feminista de la història –un segle abans els holandesos van anar a Bali amb l’excusa d’evitar les immolacions de les vídues hindús–, després de quinze anys d’ocupació occidental, la meitat de les nenes afganeses continuen sense estar escolaritzades. Si bé el burca ja no és forçós, les adolescents no poden anar amb faldilla curta com sí que podien en l’època comunista. I si ho fan, pertanyen a la classe que s’ha lucrat de diners estrangers i s’esvairan amb aquests, com va passar a l’Iran amb la caiguda del xa.
Finalment, l’atemptat contra l’ambaixada espanyola a Kabul al desembre i la llista de 35 soldats espanyols morts en acció recorda que, per molt que ens posem de perfil, aquesta també és la nostra guerra.
Per garantir la seva seguretat, les empreses dels EUA financen amb suborns la insurgència talibana