Un laberint sense sortida
Obama ha retirat 90.000 soldats i hi ha invertit gairebé un bilió, però no ha aconseguit la pau
“La qüestió de la seguretat a l’Afganistan encara és precària –va declarar el president Obama el juliol passat–. Al-Qaida està provant de reagrupar-se i l’Estat Islàmic intenta ampliar la seva presència al país. Com a president i comandant en cap, he deixat clar que no permetré que l’Afganistan sigui utilitzat com a refugi segur dels terroristes per tornar a atacar el nostre país”. Aquest era l’argument del president dels Estats Units per justificar que no podrà complir la seva promesa de retirar les tropes com tenia previst. L’Afganistan s’ha convertit en un laberint que sembla no tenir sortida a la pau.
Aquesta setmana, per commemorar el 15è aniversari de la invasió, els talibans han llançat una ofensiva contra la ciutat de Qonduz que ha provocat la fugida de 10.000 civils. Les hostilitats s’estenen per quinze províncies, una tercera part del país. La invasió que va començar el 2001 amb l’operació Llibertat Duradora llançada pels EUA, que al·legaven legítima defensa després dels atacs de l’11-S, ha costat als EUA 2.300 vides de soldats i civils nord-americans i 800.000 milions de dòlars. Però a l’Afganistan no n’hi ha mai prou. El mateix Obama va admetre que haurà de ser “el pròxim president dels Estats Units qui assumeixi la responsabilitat” de gestionar un conflicte que ell no ha pogut resoldre.
I no perquè no ho hagi intentat. Quan Obama va assumir la presidència, els Estats Units tenien en territori afganès gairebé 100.000 soldats guerrejant contra els talibans i els seus protegits d’Al-Qaida i buscant Ossama bin Laden. El 44è president va ordenar la retirada progressiva de més de 90.000 efectius i va trobar i va eliminar Bin Laden, però el conflicte continua. Queden 8.400 soldats dels EUA a l’Afganistan... i no se’n poden anar.
El fracàs d’Obama a l’Afganistan més que no acabar la guerra ha estat no haver pogut imposar la pau com pretenia. Mitjançant un ajut econòmic i militar descomunal, el president dels EUA somiava amb l’ideal d’un Afganistan pacificat i autogovernat que eradiqués els refugis terroristes i que mitjançant reformes profundes trobés l’estabilitat política. La realitat ha demostrat que l’objectiu d’Obama era massa ambiciós o poc realista tenint en compte els actors que hi intervenien.
Es tractava d’incentivar la ciutadania millorant-li les condicions de vida. I de bon començament, els ajuts van disparar el creixement econòmic que va arribar a ser de dos dígits, però la corrupció dels governants avalats per Occident i les rivalitats tribals el van convertir en un miratge. L’aposta dels Estats Units per Hamid Karzai per liderar la transformació de l’Afganistan en una república democràtica va fracassar estrepitosament. Nepotisme, corrupció, malversació, tràfic de drogues, deslleialtat política i fins i tot frau electoral: totes les maldats imaginables van envoltar la gran esperança blanca d’Occident.
Després de Karzai, els EUA van beneir el pacte entre dos rivals: Aixraf Gani, el president, i Abdullah Abdullah, primer ministre, que una vegada en el poder han mantingut les seves diferències, han estès la sensació de caos i fins i tot han fet la guerra pel seu compte, fet que ha provocat el rebuig de la població civil.
Organitzacions de defensa dels drets humans denuncien que les milícies que lidera el vicepresident del Govern, el general Abdul Raixid Dostum, d’una banda, i d’altres que pertanyen al partit Jamiat-i-Islami del primer ministre Abdullah, de l’altre, arrasen indiscriminadament la po- blació civil quan persegueixen els talibans, sense tenir en consideració els danys col·laterals.
Als documents que publica el Departament d’Estat sobre la situació a l’Afganistan es fa una valoració positiva dels progressos aconseguits els últims quinze anys. “El 57% de la població viu a una hora d’un centre de salut, en comparació amb només el 9% el 2002; més de 84.000 nenes que no estaven escolaritzades assisteixen ara a classes d’educació a prop de casa... Milions d’estudiants s’han beneficiat de l’ajuda dels Estats Units”.
Malgrat tot, totes aquestes dades no amaguen altres xifres que són menys optimistes. El deteriorament de la seguretat ha dissuadit la inversió estrangera. L’atur afecta més del 50% dels treballadors i prop del 39% de la població afganesa viu amb menys d’1,20 euros al dia.
Tot i això, el secretari d’Estat, John Kerry, no perd l’esperança. Després que aquesta setmana els aliats encara fossin capaços de comprometre’s a ajudar l’Afganistan amb 15.200 milions dòlars per als pròxims quatre anys, va dir que tenia “una enorme sensació de confiança en el futur”. I posat a confiar, John Kerry advoca ara per un acord polític dels rebels amb el Govern de Kabul.
Però Kerry se’n va amb Obama i vindrà una administració nova que veurà les coses de manera diferent, encara que la presidenta sigui Hillary Clinton, de fet la preferida del complex militar-industrial.
La institució Brookings, el principal think tank independent de Washington, ha demanat a 19 especialistes de molt reconegut prestigi –investigadors, diplomàtics, militars i exmembres de la CIA– que sintetitzin l’estratègia que segons el seu parer haurà d’adoptar el nou president.
I al document, titulat Forjar una associació duradora amb l’Afganistan, assenyalen: “Hem de preparar-nos, perquè la lluita contra l’extremisme pot durar fins a una generació més i l’Afganistan és clau”. També conclou: “En vista de l’amenaça extremista continuada a l’Àsia Central i del Sud, i de la importància de l’Afganistan per a la seguretat occidental, això és una càrrega que podem assumir”.
La investigadora Vanda Felbab-Brown, primera signant del document, ho ha resumit així: “No s’han de retirar tropes i cal continuar cooperant políticament, econòmicament i militarment, sense posar data de caducitat”.
EL PRESENT La corrupció de Kabul i els recels tribals han dilapidat els esforços contra els talibans EL FUTUR Experts de Washington defensen que es mantinguin les tropes sense data de retirada