Ningú no ho sap
Quan el juliol del 2006 el Congrés va aprovar amb els vots del PSOE l’Estatut, Catalunya es definia com a nació en el preàmbul a través del Parlament. Curiosa ubicació per explicitar “el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya” manifestada de forma “àmpliament majoritària”. José Luis Rodríguez Zapatero residia a la Moncloa i l’Advocat de l’Estat a les seves ordres ho veia així davant el Tribunal Constitucional: “Si ho mirem amb la perspectiva de la Constitució, Catalunya no és nació en el sentit en què ho és Espanya sinó nacionalitat amb dret a l’autonomia”. I això mateix va dir el Tribunal Constitucional.
Han passat deu anys, el socialisme català va deixar enrere el moment de glòria en què el seu poder augmentava de manera inversament proporcional als vots que obtenia i avui es troba instal·lat en la crisi multilateral i vinculant. Per això no deixa de sorprendre que el grup que dirigeix Miquel Iceta presentés una proposta de resolució a la Cambra catalana en què reivindica la transformació d’Espanya en un “Estat federal integrat per diversos ens federats, que adoptaran la denominació i institucions que prefereixin”, que sigui sotmès a consideració de la ciutadania en referèndum i que “reconegui Catalunya com a nació”. La proposta no va trobar comprensió més enllà de l’abstenció dels diputats de Catalunya Sí que es Pot. I l’estupefacció a les files del PSOE davant la més que detallada relació de continguts mínims per a una “plena federació democràtica i social”.
En ple fratricidi socialista el PSC s’atreveix a defensar una federació i que Catalunya és una nació
En l’agonia del seu càrrec, Pedro Sánchez es va permetre vel·leïtats davant els barons del seu partit, com reconèixer com a subjecte polític els grups independentistes del Congrés. Però tancat aquest capítol del carrer Ferraz, el socialisme germà s’allunya amb passes de gegant del reconeixement dela plurinacional i tat que aplaudien cofois en els temps de Zapatero. La president adela Junta, Susana Díaz, s’ha erigit en la garant andalusa de la unitat d’Espanya i el responsable de la gestora socialista, el president asturià Javier Fernández, avisa que la via canadenca que es discutirà en el congrés del PSC obligaria a replantejar la relació amb el PSOE. Res de nou a l’horitzó.
El PSC va trencar per primera vegada la disciplina de vot del grup parlamentari socialista al Congrés el febrer del 2013 per defensar una via de diàleg entre la Generalitat i el Govern central. L’objectiu era celebrar una consulta legal a Catalunya. Alfonso Guerra llavors va dir que el PSC feia temps que havia deixat de ser un partit socialista i que es trobava sotmès als independentistes.
Ningú no sap on el fratricidi socialista portarà el PSC, però facilita la feina a la confluència d’esquerres d’En Comú Podem. La defensa del referèndum pactat els situa en l’epicentre d’una reivindicació majoritària catalana i l’ambigüitat calculada sobre la unilateralitat obre portes electorals que alguns van tancar a contracor a l’altre costat de l’arc parlamentari i de les quals ara busquen la clau electoral desesperadament.