El progrés del Liceu
Macbeth, l’òpera de Giuseppe Verdi, va inaugurar divendres la temporada del Gran Teatre del Liceu. Queden per davant nou muntatges operístics més, a part de diverses versions concert, funcions de ballet, concerts, sessions infantils i d’altres. La programació per a la temporada és, doncs, ambiciosa i satisfarà sensibilitats diferents. Però no és menys cert que el Liceu ha patit molt la crisi, s’ha vist obligat a fer nombroses retallades i reduccions de personal, i continua necessitant tots els suports possibles.
Les tres institucions que donen assistència a la marxa del Liceu –la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i el Ministeri de Cultura– ho fan amb una intensitat diferent i amb gestos dispars. El ministre de Cultura va anar a la gala inaugural de divendres –cosa que un titular de la seva cartera no feia des del segle passat– i es va vantar d’uns beneficis fiscals aplicables a la celebració del 20è aniversari de la reobertura del teatre, que en aquesta circumstància li han concedit. El president de la Generalitat, al contrari, no va considerar oportú assistir-hi, i el va representar el conseller de Cultura. Tampoc no va assistir a la cita l’alcaldessa de Barcelona.
Aquestes absències causen una certa inquietud en el Liceu, els equips del qual s’esforcen per tirar endavant la temporada amb recursos inferiors, posem per cas, als de fa un decenni. Fa ja molts anys que el Liceu, de titularitat pública, ha accentuat la transversalitat social de l’abonament. Aquest coliseu difon a més les seves produccions a través de cinemes, està implicat en activitats del barri i constitueix un focus cultural rellevant en una artèria, la Rambla, que sovint s’ha descrit com a punt de ser colonitzada totalment pel turisme. No té sentit, per tant, continuar titllant aquesta institució, com es feia en els primers temps de la transició –i com va caricaturitzar Ovidi Montllor en una cançó–, d’elitista o associada en exclusiva a una classe social determinada. En conseqüència, és procedent donar-li suport material amb recursos públics i immaterial amb una empatia més gran dels governants.
Dit això, és obvi que la responsabilitat dels gestors del Liceu és de primer ordre i que han de continuar treballant per millorar els resultats, tant en termes de qualitat i innovació del cartell com d’estímul del patrocini privat. Per això convé que reforci el lideratge i que optimitzi l’aportació de la societat civil. Perquè Barcelona té en el Liceu una eina cultural important, i li ha de treure el millor partit possible.