Gravar-se entre llençols
Si el futbolista de l’Eibar –bones pistoles a Eibar!– Antonio Luna fos un cosí llunyà, ja li hauria remès un watsap i no d’ànim precisament. –El rònec dels mitjons curts ets tu o és el col·lega Sergi Enrich?
Ignoro si han vist l’enregistrament (dos futbolistes i una jove, en ple trio). Tinc per norma no veure vídeos íntims gravats amb artificis ni que siguin virals, doctrina iniciada amb Pedro José Ramírez, però en un sopar algú el va mostrar al mòbil.
–S’ha de ser beneit per gravar un trio, enviar-lo a un amic i creure que no el posaran en circulació.
El comentari entre amics va ser unànime. Després, algú es va estranyar que la víctima no deixés de donar plaer a l’home que continuava gravant-la. Però va afegir amb pressa: –Això que no surti d’aquí! Els comensals estem del costat de la dona, la justícia i l’exemplaritat perquè una cosa és un trio arbitral i una altra violar el dret a la intimitat. –S’ha de ser molt ximple! Consens absolut. Els meus amics i jo no som de gravar
Gravar el sexe es porta –i mireu a Eibar a on!–, però res com explicar-ho amb èpica als amics
aquestes coses, som d’explicar-les, seguint la tradició espanyola la quinta essència de la qual és la pretesa primera nit de Luis Miguel Dominguín amb l’Ava a l’hotel Wellington de Madrid. –On vas tan ràpid, matador? –A explicar-ho als amics! Explicar les trobades sexuals estimula la set de coneixements (dels amics), encoratja una narrativa oral carregada d’èpica i provoca en l’audiència un escepticisme saludable (“exagerat, no devia haver-n’hi per tant!”).
Gravar-se al llit és una bomba de rellotgeria i una nosa que ocupa una mà i obliga a vigilar el llenguatge. El trio de la fabril i armera ciutat d’Eibar practica el sexe en silenci, com si fossin màquines o estiguessin fent un esforç sense gràcia, tal com reflecteix la cara del cosí llunyà o l’altre, el dels mitjons.
No hi ha cap mena de comparació entre una mala pel·lícula i un relat susceptible de perfeccionar-se amb el temps. Avui, engolim més que masteguem.
Jo no he tingut mai la temptació de gravar intimitats sexuals encara que no els negaré el meu temor que algun dia li donin el Nobel de Literatura a una escriptora dels Estats Units que, fa un temps, va viure becada a Barcelona. De dia crec que escrivia. Eren una d’aquelles beques que només se’ls ocorren a fumetes de Califòrnia o a nòrdics amb barbeta. Com els de l’Eibar, la dona tampoc no va començar a gravar de sobte i només va comentar –quan la nostra passió ja tenia velocitat i ritme–: –Ho gravaré per webcam. Ok? Hauria d’haver-m’hi negat, però en aquell moment em va semblar inversemblant, com diria aquell extrem gallec preguntat sobre la seva banda preferida per córrer amb la pilota. –L’hi vull enviar, al meu nòvio. Sort que al comitè del Nobel de Literatura li costa Déu i ajuda premiar autors dels Estats Units.