Història de la ‘Història’
Dos mesos després de l’única reunió de Josep Tarradellas amb Jaume Vicens Vives, Josep Pla va xerrar durant tres dies amb el president de la Generalitat a l’exili. Finals del 1959, principis del 1960. L’historiador Vicens, 49 anys, havia fet el cim com a figura civil. Tarradellas, sol i amb les antenes connectades a Catalunya, en tenia 60 i esperava acumulant sagacitat. Només una mica més gran, Pla ja era el primer escriptor català i un intel·lectual de referència per a personatges influents de l’alta burgesia local. S’havien reconegut, tots tres, com a bèsties polítiques i reflexionaven sincronitzats sobre la millor alternativa que el catalanisme havia de bastir per afrontar el final de la dictadura.
Aquest és el vector que va posar en marxa unes dinàmiques que, entre altres accions, desembocaren en la redacció de l’agra i lúcida Història de La Vanguardia de Gaziel. Eren, ahir com avui, batalles pel poder: el minotaure que els catalans desconeixien, segons el Vicens de Notícia de Catalunya .Un poder en fase de mutació perquè l’economia espanyola havia iniciat una etapa intensíssima de modernització.
Durant 23 hores Pla i Tarradellas parlaren de tot. Des del finançament de la seva operació política –tal vegada via Domingo Valls i Taberner, cap de la burgesia catalana– fins a la renovació de l’economia en el context del desarrollismo. La conspiració arrencaria amb el lideratge consorciat de Vicens i Tarradellas, ampliat després amb un equip molt reduït. De l’exili, deia Tarradellas, no es podia confiar en ningú. Els còmplices serien del rovell de l’ou de la indústria: l’economista Joan Sardà –eminència grisa del Pla d’Estabilització– i el financer Manuel Ortínez –eminència grisa dels cotoners catalans–. No podien ni imaginar que Vicens –“el millor soldat amb què comptava avui dia Catalunya”, Tarradellas dixit– moriria al cap de poc. Però la dinàmica pel canvi s’havia posat en marxa.
Per tal que en la nova conjuntura els cotoners conquerissin influència als centres de poder espanyol, Ortínez va elaborar un pla perquè es constituïssin en lobby. Una de les iniciatives era tenir un diari. Escolliren un saldo, El Correo Catalán, que al cap de poc esdevingué una capçalera notable. Era una altra lluita pel poder, en aquest cas pel quart poder. L’èxit de l’operació, en aquest punt, passava per arrabassar l’hegemonia a La Vanguardia, en hores turbulentes arran del cas Galinsoga –el director imposat, més franquista que Franco mateix–. En la batalla Pla hi jugaria fort. Tenia fantasmes pendents amb el diari dels Godó, sobretot el de la direcció (que va voler fer-se seva quan el 1939 havia entrat a la Barcelona derrotada amb l’exèrcit d’ocupació). Si podia anar-hi a la contra, hi aniria. “Jo no tinc cap força per res”, escrivia a Ortínez a principis del 1960, “però cregui que m’agradaria de tenir-ne per provocar aquest desplaçament –per petit que fos”. Col·laborà al Correo, mentre ho feia a Destino, i alhora va posar en joc una estratègia que dominava amb més brillantor que ningú: l’ús interessat del relat històric.
Quan el 1958 va publicar els primers homenots, Pla els va presentar com fragments d’unes memòries que mai no escriuria. Però aviat va entendre que, a banda de situarlo al centre d’un món, els retrats li permetrien combatre pel seu poder. En el cas d’Espriu o Sagarra, és claríssim. Si els primers, els millors, els va escriure de memòria, els posteriors els va elaborar a partir d’un qüestionari perspicaç adreçat als interessats. A mitjan 1961 va decidir retratar Ramon Godó –l’empresari que va donar forma a La Vanguardia moderna–. Pla sabia qui tenia enterrada la millor munició per profanar el seu record: un home ferit del món d’ahir. I malgrat que s’hi va resistir, Gaziel –el gran director d’aquest diari– va respondre amb la ploma sucada al tinter de la vida amarga i un ull a Servitud de Puig i Ferreter. Pla es va limitar a transcriure les seves respostes, com va documentar Manuel Llanas. Era una bomba que l’editor Cruzet no volia publicar, que Pla va pensar que faria esclatar quan el Correu estrenés nova maquinària, però que quedaria gairebé quinze anys al calaix.
Amb aquella iniciativa, com un dany col·lateral, Pla havia reobert una ferida que Gaziel no havia acabat mai de suturar. Una ferida infligida durant la guerra i el moment més sinistre de la postguerra. Les seves respostes al qüestionari serien la base d’un assaig de justificació, revenja i missió. Quan revisava les Meditacions en el desert en va extreure unes pàgines per acabar de muntar el manuscrit que J.B. Cendrós va dur a l’editorial Aymà. El rumor de la seva existència, m’explica Lluís Permanyer, va arribar a l’edifici de la porta giratòria: Horacio Sáenz Guerrero n’estava al cas.
El 1964 moria Gaziel. Al cap de set anys la Història es va imprimir a París. L’original l’havia custodiat Josep Benet, l’encarregat de dur-lo a França va ser Amadeu Cuito i el van rebre dos joves tarradellistes que treballaven en una editorial finançada d’estranquis per Jordi Pujol. Els exemplars van entrar clandestinament a Catalunya a la motxilla d’excursionistes. Una nova batalla. Una altra.
Amb aquella iniciativa, com un dany col·lateral, Pla havia reobert una ferida que Gaziel no havia acabat mai de suturar