Partits i doblegats
No sé si a hores d’ara recorden vostès la que va ser ministra de Foment amb Rodríguez Zapatero, Magdalena Álvarez, que ens va llegar unes quantes frases per a la posteritat. Entre elles, que “no hi ha obra sense pols” i, per descomptat, l’antològica “antes partía que doblá” (sic) que si no em traeix la memòria va dir en un míting per repetir-la i defensar-la en el Congrés davant de Joan Herrera. Però vaja, no es tracta avui de fer una compilació dels acudits esbojarrats o graciosos de la nostra partitocràcia (Mariano Rajoy ocuparia unes quantes citacions), sinó que l’esperpent gairebé astracanada de la reunió del comitè federal del PSOE de fa una setmana em va recordar, per aquells atzars estranys del cervell i les seves libèrrimes associacions, la frase de l’exministra. Sobretot ara, quan el Partit Socialista sembla efectivament partit i doblegat.
Resulta bastant evident, vist el panorama, que la socialdemocràcia és en crisi a tot Europa i buscant la seva identitat perduda, entre la tercera via de Tony Blair i el neoesquerranisme radical de Jeremy Corbyn, per entendre’ns (i això sigui dit sabent que els britànics són molt seus per a tot, Labour inclòs). I alguna cosa d’això també batega en l’actual i tremebunda crisi d’identitat, valors i lideratge del PSOE. Però el partit que es va voler obrer i socialista i ha acabat com a espanyol i partit, acumula altres símptomes i cova mals pitjors. L’hegemonia meridional, tan desequilibrant per a l’Espanya de la transició i que ha contribuït a paralitzar l’ascensor social del país, juntament amb entendre la política no com un servei, sinó com una manera de guanyar-se la vida, més el joc tàctic a curt, sense estratègia ni gairebé ideologia, ha deixat al descobert les misèries d’una formació centenària que era i és encara peça essencial de la democràcia espanyola i del seu futur.
Si Pedro Sánchez no va saber sobreposar-se a l’espectre de Podem i a la votació en contra seu de Pablo Iglesias, Susana Díaz i els seus han protagonitzat una maniobra que deixa, avui dia, un partit mancat de líder i de columna, sustentat en els càrrecs “orgànics” (en direm així) i en les maniobres dels ex: de Felipe González a Rodríguez Zapatero sense oblidar el sempitern Rubalcaba. Tan sols Josep Borrell ha demostrat, en aquests dies, que hi ha esperança i vida intel·ligent al si del Partit Socialista. A Madina encara se l’espera. I Javier Fernández ha de cavar i farà honor a la seva condició d’enginyer de mines.
Tampoc no vull esplaiar-me sobre la vergonya aliena que tot això ha suposat. Però sí crec que Susana Díaz, ho vegi ella o no, ha enterrat la seva previsible i aclamada carrera política nacional. I que Sánchez no hauria d’estar pensant a presentar-se a unes primàries només per vindicar-se i fastiguejar l’“aparell”. Es necessitaria, i disculpin-me per pontificar (que també significa bastir ponts), generositat i altura de mires. I trobar, segons el meu parer, un lideratge nou, si és possible sense vincles amb aquella vella guàrdia que s’ha aliat escandalosament amb el que va ser el diari per excel·lència de la progressia i que ha fet un paper tan poc lluït en aquest sainet.
Mentrestant, el PSC, que passava per un moment de divisió innecessari, ara sembla, per comparació, una bassa d’oli, amb Iceta i Parlón debatent com si efectivament fossin per sobre de qualsevol altra cosa companys de partit i no rivals polítics. Encara que també és veritat que hi ha coses que no s’entenen, com que Parlón ara defensi veu pròpia per als parlamentaris socialistes catalans quan a ella la patrocinaven els afins a la sultana Díaz. En fi, cosas veredes, amigo Sancho. I si els socialistes ja havien estat discutint a trets en temps de Largo Caballero i Indalecio Prieto, això d’ara tampoc no és tan greu, per més que es retransmeti en directe i que es converteixi en una crònica en viu d’una batalla amb ganivets. El terrible no és que els socialistes estiguin o partits o doblegats o les dues coses alhora. El terrible és el silenci espès, la falta de claredat, el no parlar per no significar-se. El vot a mà alçada per no perdre el càrrec. Dir que primer està Espanya però pensar sempre en què convé personalment, en com sobreviure, en com continuar en el rovell de l’ou. Ni el PSOE ni el PSC no connecten avui dia ni amb els joves ni amb una part fonamental de les classes mitjanes urbanes amb estudis superiors, precisament dos dels grups socials que van fer que governés durant tants anys. I que els podemites, comuns, marejadors i altres els estiguin menjant el terreny i la moral no fa més que plantejar com tan urgent com necessària és la reformulació de la socialdemocràcia espanyola, amb la reforma de la Constitució com a horitzó inevitable. Parlant de tot, de la qüestió territorial al nus federal, passant per l’economia i les restes de l’Estat de benestar. La història del partit i de molta de la gent que hi va passar exigeix repensar Espanya per regenerar el PSOE. És una qüestió d’ordre.
La història del partit i de molta de la gent que hi va passar exigeix repensar Espanya per regenerar el PSOE