La importància de dir-se Tià
La mateixa setmana que l’Institut d’Estudis Catalans desencadenava la polèmica en voler carregar-se 137 accents diacrítics, un accent va estar a punt de canviar la identitat del meu nebot. Havia nascut uns dies abans a Terrassa, i els seus pares volien dir-li Tià. Però en intentar registrar-lo, un auxiliar els va comunicar que la jutgessa (que devia tenir un dia crític i no sabia llegir accents) els citaria per demanar-los una explicació. Segons l’article 54 de la llei de 8 de juny de 1957 del Registre Civil, “queden prohibits els noms que objectivament perjudiquin la persona, aquells que provoquin confusió en la seva identificació, i aquells que indueixin a l’error quant al sexe”.
Es veu que la jutgessa no entenia que un accent ben posat marca la desambiguació. Ella hi llegia Tia, nom inadequat per a un nin. En cap moment se li va ocórrer que Tià prové de Sebastià. Pots anomenar els teus fills Lobo, Superman, Jessica o Madonna. Però un dels hipocorístics més tradicionals de Mallorca sembrava dubtes al Vallès Occidental.
El meu germà va preparar l’argumentació a fons. Les abreviatures, en català, solen conservar la part final del nom: Tòfol, Lina, Nila, Cesc, Tomeu, Colau. Va estudiar la relació d’hipocorístics que, per freqüència d’ús a les Balears, han adquirit substantivitat, segons la direcció general de Política Lingüística. En total, n’hi ha 25 de femenins i 17 de masculins, entre els quals, Tià. A més va reunir documentació diversa: titulars de premsa referits al memorial Tià Salellas i al fitxatge de Tià Sastre per part del CE L’Hospitalet, articulistes que signen els seus textos com Tià Torres o Tià Anguera, artistes que rubriquen la seva obra com Tià Zanoguera, i mig centenar d’usuaris de Facebook que es diuen o es fan dir Tià.
Sense voler posar-se pedant, el meu germà estava disposat al·legar que, ni en castellà ni en català, hi ha paraules femenines agudes acabades amb a, tret de mamà i fideuà. Però com que no n’estava segur, i li faltaven proves, va obviar aquesta part. En qualsevol cas, el dia que anaren a veure la jutgessa, ella no els va atendre perquè tenia judicis. Li deixaren tota la documentació a l’administratiu, que va flipar. I poc després rebien la notificació que en Tià ja estava pertinentment registrat.
Diacrític o no, un accent ho canvia tot. Posar l’accent en allò que importa és preferible a les lectures i els discursos àtons. Perquè, així, les coses queden ben clares i no hi ha cap mena de confusió. La prova està en què, després d’aquest periple, va resultar que el sistema digital del padró municipal no accepta accents, de manera que en Tià està empadronat com a Tia. Sigui com sigui, Tià és nom de tio. O en aquest cas, del meu nebot. (Nota final: ja sé que tio no està acceptat per la normativa, però esperem que surti la nova gramàtica catalana. Potser hi haurà més sorpreses).
Posar l’accent en allò que importa és preferible a les lectures i els discursos àtons