L’ÀGORA El no ideològic a Rajoy
Divendres passat va ser dia festiu a Euskadi. El Govern basc va decidir que la commemoració dels vuitanta anys de la constitució del primer executiu autonòmic a la casa de Juntes de Gernika en plena Guerra Civil –7 d’octubre del 1936– mereixia un homenatge ciutadà. El catedràtic d’Història Contemporània de la UPV, José Luis de la Granja, ha aplaudit la mesura perquè considera que l’Estatut basc que va entrar en vigor en plena contesa civil és la fita fundacional d’Euskadi, una entitat juridicoterritorial que mai abans no havia existit. L’acadèmic assegura, a més, que els negociadors de l’Estatut del 1936 i els membres del Govern basc van ser els “pares fundadors” de la nacionalitat històrica basca i crida l’atenció sobre el fet que fossin el socialista Indalecio Prieto i el nacionalista José Antonio Aguirre les dues figures imprescindibles d’aquesta iniciativa històrica. Amb ells, els deu consellers de l’executiu presidit per Aguirre, tres dels quals eren socialistes: Santiago Aznar, Juan de los Toyos i Juan Gracia.
Porto a col·lació aquest record històric com a argument explicatiu de per què els socialistes bascos, i encara més els catalans, viuen la crisi del PSOE amb un dramatisme addicional respecte dels seus companys d’altres comunitats. El PSOE, s’ha dit, és el partit que més s’assembla (o s’assemblava) a Espanya. I, precisament, per aquella mimetització amb la idiosincràsia molt plural del nostre país, el PSE i, sobretot, el PSC, resultaven socialismes amb una entitat pròpia, d’acord amb els seus àmbits territorials, el seu recorregut històric i la seva participació en l’autopercepció de singularitat de Catalunya i Euskadi en el conjunt espanyol. Eren –són– els socialismes de dues de les tres nacionalitats d’Espanya reconegudes com a tals a la Constitució del 1978. Bascos i catalans s’han alineat amb Sánchez en la crisi del PSOE en la mesura en la qual l’exsecretari general ordia una majoria alternativa amb Podem, ERC, PDC i PNB que ressituaria a Catalunya i Euskadi el PSC i el PSE. Els bascos s’han negat a incorporar la seva representació a la gestora que presideix Javier Fernández, i el PSC l’ha diferit a que es tanqui el seu procés de primàries, encara que advertint una dels seus actuals referents, Núria Parlón, que els diputats catalans del seu partit podrien trencar la disciplina de vot socialista en una eventual investidura de Rajoy si la decisió del comitè federal fos la d’abstenir-se. Els parlamentaris del PSE podrien comportar-se de la mateixa manera. Sumen només 10 diputats: així ha minvat l’aportació de bascos i catalans a la dimensió actual del socialisme en el Congrés.
Des de Catalunya, el PSC s’ha referit a un “no ideològic” a Rajoy tractant d’emfatitzar la seva posició d’aversió al president del PP i al seu partit, més enllà de les raons que esgrimeixen altres federacions socialistes que podrien relativitzar amb més facilitat la importància futura d’una abstenció tècnica perquè el popular tornés a ser investit president del Govern. PSC i PSE estan gairebé sense marge: una nova esquerra se’ls ha menjat el terreny i, en el cas de Catalunya, les defeccions del catalanisme socialista reconvertit en independentisme han exhaurit els seus efectius directius, militants i electorals. En aquestes condicions, les dues formacions no estan per la feina de perdre la virginitat política i es neguen a qualsevol condescendència amb Rajoy i el PP. I és de témer que si la comissió gestora i el comitè federal del PSOE no filen prim i no busquen una fórmula internament flexible, la crisi de l’organització s’agreugi perquè no es veu de quina manera podrien bascos i catalans assumir sense trencament les seves decisions.
L’anàlisi del president del Principat d’Astúries i de la comissió gestora del PSOE és bàsicament encertada: el partit s’ha podemitzat i unes terceres eleccions suposarien enfortir el PP, propiciar que Podem sobrepassi el PSOE i descendir a un profund soterrani electoral. L’abstenció tècnica resultaria
El PSC i el PSE no tenen marge per abstenir-se i podrien trencar la disciplina de vot
raonable i prudent. Però caldria articular-la de manera que el PSOE no pateixi més contorsió i, específicament, que no impliqui una col·lisió interna encara més forta de la que ja hi ha amb el PSE i el PSC. Una ruptura eventual de la disciplina en el grup parlamentari socialista resultaria demolidora, en tant que el préstec tàctic d’onze abstencions a la candidatura de Rajoy –amb la negativa de la resta– alleujaria la pressió i salvaria els socialistes bascos i catalans de protagonitzar una dissidència o, alternativament, de carregar amb una servitud addicional a les ja moltes que porten a dos escenaris estratègics per al mateix PSOE i per a Espanya sencera.