Espectadors al descobert
Una noia acaba de denunciar dos jugadors de l’Eibar perquè ha vist donar la volta al món per les xarxes socials un vídeo d’una trobada sexual amb ells, sense que hagués autoritzat la seva gravació ni, per descomptat, la seva difusió. Cinc homes esperen a la presó el judici per haver violat presumptament una noia durant els últims Sanfermines a Pamplona. Haver enregistrat en vídeo la violació i compartir-la és, precisament, la principal prova que els incrimina. Quatre menors hauran de declarar per haver enregistrat amb el mòbil i difós per grups de missatgeria instantània la pallissa que li van donar a una noia de 15 anys a Jaca.
I així, fins a l’infinit. Fa més d’una dècada que parlem de la privacitat i la difusió de delictes a través d’internet. I no ens en sortim. Primer van ser els webs, després les xarxes socials i, finalment, les aplicacions de missatgeria instantània i gratuïta: totes han anat evolucionat i perfeccionant-se mentre les nostres lleis i els nostres usos socials caminaven a pas de cargol. Fer escarni, safareig, agredir, violar..., no són accions noves. Fa temps que les combatem. Quan semblava que les institucions democràtiques, començant per la judicatura,
Fa més d’una dècada que parlem de la privacitat i la difusió de delictes a través d’internet i no ens en sortim
eren més sensibles al combat contra pràctiques que ens envileixen com a societat i que generen desigualtat, patiment i greus traumes, tot se n’ha anat en orris.
Òbviament el combat ha de continuar pels mètodes tradicionals. Els legisladors haurien de donar-se pressa a reflexionar sobre el que està passant i protegir amb lleis més precises i realistes a les víctimes. Però no ens equivoquem, la velocitat del debat polític i legislatiu no aconseguirà mai atrapar els fenòmens on line. A Austràlia, m’explica un amic, l’accés a la pornografia a través d’internet només es pot fer si un s’inscriu amb la seva targeta d’identitat, per evitar precisament que els menors hi quedin exposats. I què passa amb Twitter?, li pregunto. L’aplicació de 140 caràcters bull amb tota mena d’intercanvis de vídeos, fotografies i enllaços que obren un horitzó infinit de pràctiques sexuals. També intercanvis il·legals: el vídeo enregistrat als jugadors de l’Eibar ho confirma. Aquesta plataforma, com gairebé totes, són molt al·lèrgiques a tancar comptes i perfils. No només per difondre pornografia, sinó per delictes d’odi, amenaces o violència verbal. Afortunadament va canviant, com ha demostrat el recent tancament del compte d’un covard, emparat en l’anonimat i la impunitat, que amenaçava els homosexuals amb els seus tuits.
Però situar el focus només en institucions i empreses deixa el debat coix. I nosaltres? I tots aquells que han retuitejat el vídeo dels jugadors de l’Eibar amb comentaris irònics o masclistes? I els nens que han rebut el vídeo de la seva companya colpejada i se n’han rigut? O els presumptes violadors de Pamplona que volien aconseguir la prova que els permetia treure pit i vantar-se del seu crim? I els amics que el rebien? En què ens està convertit tot això? Som espectadors indiferents de l’horror quotidià? Demà potser no pensarem en la noia de l’Eibar, o en la de Pamplona o en la nena de Jaca. I creurem estar ben segurs i a recer, asseguts en cases amb les parets de vidre transparent.