‘Game over’

Guiat per un grup de buròcrates que creu que els jugadors són dibuixets de la Play i no individus amb limitacions físiques, el futbol ha entrat en una fase de sobreexplotació que sembla que no té final. Si Blatter, expresident de la FIFA, amb prou feines va jugar a futbol a la seva vida (va començar sent secretari general de la federació suïssa d’hoquei sobre gel, esport que es juga amb un disc), el seu successor, advocat i venut com el gran renovador, va pregonant la necessitat (!) d’augmentar la quota de seleccions del Mundial del 2026 a 48 equips, una ocurrència ridícula que persevera en la proclama suïcida que està castigant tant el futbol modern: més quantitat, menys qualitat! La coartada d’Infantino és enganyosa, va recoberta cínicament d’un embolcall generós d’igualtat d’oportunitats per a tots els països del món, quan en realitat el que busca és penetrar en les extenses poblacions i transformar-les en audiències televisives, és a dir, en esquers per a nous patrocinis. Més cash, ras i curt.

D’aquesta febrada tampoc no es deslliura el futbol espanyol, atacat per una dinàmica similar en què els calendaris, nacionals i internacionals, es comprimeixen i despleguen perquè hi càpiguen partits de dilluns a diumenge. Les plataformes televisives paguen milionades, ergo decideixen. Les eliminatòries de Supercopa es juguen a mitjanit a l’estiu i després la Lliga fa contorsions per satisfer els teleespectadors xinesos: el que faltava, partits al migdia.

El futbol pot ser meravellós, d’aquí la gran tirada que té, però si els seus actors són espremuts fins que no els queda més suc arribarà el dia en què entre un bon partit i un altre passarà massa temps, el suficient perquè a algú se li ocorri prémer el botó off del comandament a distància. I aleshores...