A l’Ada totes li ponen
La inesperada victòria d’Ada Colau a les municipals del maig del 2015 va ser possible gràcies a l’impacte que la candidata de BComú va tenir en una part important –però limitada– de l’electorat d’esquerres de la ciutat. Però, sobretot, va ser conseqüència directa del mal moment que travessaven el PSC i CiU, les dues formacions que fins aquella data s’havien repartit de manera poc equitativa els governs de la ciutat. Els ciutadans més afectats pel triomf de la líder dels comuns van mirar de consolar-se creient que la conquesta de l’Ajuntament de Barcelona per l’exportaveu de la PAH era flor d’un dia que aviat es pansiria, que les forces del sistema s’unirien per desocupar-la de l’alcaldia. El temps els ha tret la raó: en els 16 mesos que fa que és al poder l’alcaldessa de Barcelona amb prou feines ha patit algunes rascades superficials i la seva figura s’ha engegantit en alguns àmbits. N’hi ha prou amb comprovar la fascinació que Colau i les seves polítiques –algunes de discursivament trencadores i, en ocasions, també erràtiques; d’altres de simplement continuistes– exerceixen en determinada premsa internacional de prestigi o analitzar els resultats de l’última Enquesta de Serveis Municipals per reconèixer que la seva aura es manté intacta, si és que no brilla una mica més. I, el que és pitjor per als seus adversaris, aquesta consolidació del projecte polític d’Ada Colau, amb un plus personal que
El mal moment que viuen els seus adversaris permet a Ada Colau governar en una placidíssima minoria
eixampla en el cas de Barcelona les expectatives limitades de la nova esquerra, va acompanyada d’un empitjorament de la conjunció astral de mals aliens que va propiciar el seu ascens a l’alcaldia. A l’Ada totes li ponen.
Així doncs, mai un govern tan minoritari havia gaudit d’un ambient tan plàcid. No és estrany que l’equip de l’alcaldessa no tingui pressa per negociar el pressupost del 2017 amb l’oposició. No la necessita, ni la pressa ni l’oposició. És veritat que els canvis legislatius ara impedeixen d’aprovar els comptes municipals sense passar pel ple (una mesura introduïda per evitar més d’una alcaldada), però sí que encara permeten fer-ho mitjançant la presentació d’una qüestió de confiança, una jugada que perd tot el risc quan el que hi ha al davant és una oposició incapaç de posar-se d’acord per elegir un candidat alternatiu. És, ni més ni menys, el mateix que va fer Xavier Trias a finals del 2013 per aprovar el pressupost del 2014. Aquell va ser, en definitiva, el pressupost amb què el polític convergent es va sentir més còmode, ja que no va haver de cedir a les exigències de cap possible soci. És molt probable que Ada Colau segueixi els seus mateixos passos, encara que el manual de bons costums del bon governant digui que obrirà ben aviat una ronda de converses amb tots els grups. Cal guardar les formes, però no siguem ingenus. Us imagineu Colau pactant amb el PSC (fet) i alhora amb ERC (que ja es veu com la principal alternativa de govern i que no és la millor amiga dels socialistes) i amb els enfants terribles de la CUP? Jo confesso que no.