Eren les cinc en punt...
Tot sembla indicar que el Tribunal Constitucional està disposat a rebutjar la decisió del Parlament, adoptada el 28 de juliol del 2010, de prohibir les corrides de toros a Catalunya, però, de moment, el debat sobre el recurs presentat pel grup Popular del Senat contra la decisió del Parlament ha quedat ajornat. “Només faltava això”, com va dir el col·lega Joaquín Luna a la seva columna de dilluns (3 d’octubre) en aquest diari. Joaquín Luna és, com jo, un bon aficionat als toros i, com jo, és de l’opinió que, digui el que digui el Constitucional, els toros no tornaran a Catalunya. Per què? Doncs “perquè –escriu Luna– a veure qui és el guapo que es posa davant de sis toros i d’una multitud ofesa, organitza una funció, obre les taquilles i es disposa a cobrar uns euros a uns senyors que seran degudament insultats i assenyalats amb el dit. Ja ho diu la tradició: ‘La festa se celebrarà si l’autoritat ho permet i el temps no ho impedeix’”, conclou el col·lega.
Coincideixo amb Luna en què, digui el que digui el Constitucional, la família Balañá no tornarà a obrir la Monumental. Una altra cosa és que utilitzi una sentència favorable al recurs presentat pels senadors del PP per cobrar pels anys que va tenir tancada la plaça. Admeto que, en temps de l’avi Balañá, les coses potser haurien anat d’una manera molt diferent: probablement la Monumental no hauria tancat, o no hauria tancat tan fàcilment, i, davant la possibilitat de reobrir les portes, l’avi no s’ho hauria pensat dues vegades. Però els temps són uns altres i d’avis Balañá, si en queda cap, es poden comptar amb els dits d’una mà. I pel que fa als “senyors que seran degudament insultats i assenyalats amb el dit”, que no comptin amb mi. Jo ja no tinc edat per aguantar aquestes coses. Recordo quan el nostre Ajuntament va declarar Barcelona “ciutat antitaurina”. Això va ser, si no recordo malament, el 2004, quan vaig tornar a La Vanguardia. Llavors vaig escriure un parell de terrasses a favor dels toros i vaig fer pública la meva indignació per una ciutat que es declarava “antitaurina”. No m’agraden les ciutats anti, ni antitaurines ni anti-jo-què-sé. Poc després, vaig llegir en aquestes pàgines un article del col·lega Màrius Serra en què comparava els aficionats als toros amb els joves alemanys candidats a les SS nazis, als quals se’ls lliurava un gatet, nounat, i quan l’animalet havia complert un any els obligaven a arrencar-li els ulls, en viu. Em negava a acceptar que jo fos un d’aquells aspirants a les SS, però, per damunt de tot, em negava a admetre que un dia, assegut a la terrassa del Sandor, veiés el col·lega Màrius Serra passar camí de Catalunya Ràdio i hagués de negar-li la salutació per aquell “gatet nounat”. No estic disposat a tornar a la Monumental i suportar –després de prendre mitja dotzena de whiskeys– els insults i els dits amenaçadors de quatre xavals membres del Pacma. Ni a trobar-me amb Pilar Rahola encadenada a l’entrada de la plaça, com Pilar li va confessar aquesta setmana a la seva parella televisiva, el meu estimat Josep Cuní, que estava disposada a fer en el cas que la Monumental tornés a programar corrides de toros. Amb l’afecte que jo li tinc a Pilar Rahola només em faltava veure-la encadenada a la Monumental perquè se’m trenqués el cor.
El col·lega Joaquín Luna escriu: “Jo em donaria per satisfet amb defensar els meus drets constitucionals i pactar una reparació simbòlica: una corrida a la portuguesa” (on no maten el toro). Doncs, mira, Joaquín, jo no. El pare em va portar a la Monumental, i al Price, quan era una criatura de pantalons curts. M’ho vaig passar molt bé, vaig aprendre moltes coses. Eren els anys d’Arruza i Manolete. Però es va acabar, com s’acaben tantes coses. Quan era petit, el pare em deia que si hagués estat un fabricant de teixits, de Mataró o de Sabadell, arribat el moment de jubilar-se hauria ant a morir-se a Sevilla. Al pare li encantava Sevilla. Allà, de jove, freqüentava una tertúlia de poetes i toreros, entre ells Juan Belmonte i Rafael el Gallo. Jo he heretat aquell amor del meu pare per Sevilla. I per la Maestranza. Hi vaig, sempre que puc, amb el meu amic Salvador Távora –un gran home de teatre i que va ser pupil del Gallo: de jove, va tallar orelles i cua a la Maestranza–, i abans d’entrar a la plaça, asseguts a la terrassa d’El Buzo –fa poc li han canviat el nom–, penso en el pare i en el que deia Pepe Luis Vázquez: “Per a mi la Maestranza és com la meva segona casa. M’impressionava en tots els sentits: pels ulls m’entrava la seva bellesa; per les oïdes el seu silenci i la seva música. Fins i tot per l’olfacte l’endevinava des de lluny: per aquella olor característica que acomiada la seva arena acabada de regar”. Jo no sé on dimonis em moriré, però, per si de cas, a l’hotel Bécquer, a un pas de la Maestranza, tenen el telèfon del meu fill a Varsòvia.
P.S. Sorprenent i reconfortant entrevista del conseller Santi Vila a El País (6 d’octubre). “És evident que la cultura catalana sempre serà espanyolíssima. Construir una cultura pròpia seria un error”, diu el conseller. Verge Santíssima! Penso en el que em deia el mossèn i poeta Pere Ribot a Riells del Montseny cap als anys setanta: “A la meva biblioteca no hi trobaràs cap llibre en castellà”. “Cap, ni un de sant Joan de la Creu, mossèn”, deia jo. “Cap ni un!”, em deia ell. El conseller Santi Vila, em diuen els meus amics, és una rara avis. Per molts anys!
No estic disposat a tornar a la Monumental i suportar –després de mitja dotzena de whiskeys– insults i amenaces