No tinc poders
VIDENTS. Aramís Fuster es va presentar arrossegant-se als estudis de Telecinco, almoinera, malalta, lacerada, extraviada. Recollida de la presumpta mendicitat als platós de la cadena, la mítica bruixa s’ha s’ha enfilat com una carbassera: ja no hi ha Deluxe (divendres nit) en què no aparegui ella, desafiant el llegendari polígraf. A costa de misèries morals i psicològiques, l’espectacle humà és tan deplorable com humorístic el televisiu. Aquestes aparicions d’Aramís Fuster (i d’altres personatges homologables) suposen un gran servei públic: el personal massiu que els veu és el mateix que trucava als telèfons de la vident per demanar-li prediccions, i ara assisteix al grotesc espectacle de l’autodescrèdit de la seva vella bruixa: “no tinc poders”, ha declarat, canviant (per un grapat d’euros) de pitonissa a pallassa. A més de reconèixer davant les càmeres que s’ha burlat durant anys de la seva clientela, s’enfronta amb la perruca posada amb altres vidents de la seva mena, en un pressing catch sobrenatural contra rivals com Sandro Rey, Octavio Acebes i una tal Conchita Hurtado. Desqualificacions recíproques, menyspreus, insults, crits... Tots queden esquitxats en el fang dels seus disbarats caricaturescos. És un gran servei públic, ja dic. Perquè si la desesperació, la solitud i la ignorància han portat i porten encara milers de persones a consultar personatges absurds com aquests, veure’ls deixantse com un drap brut recíprocament al plató del Deluxe ajuda a reconvertir-los en vulgars fills de veïna, a fal·libles i enrabiats ninots, en desacreditats àugurs del no-res. En el cas d’Aramís Fuster, en una de desvergonyida i molt maquillada, baladrera i entretinguda, que ha sabut reinventar-se contra si mateixa per recuperar el favor de les càmeres. Després de veure aquests vidents tan menyscabats, tan arrossegats, queda clar que tot aquell que decideixi gastar-se un cèntim a trucar-los als seus telèfons de la desesperança es mereixerà totes les estafes, enganys i els pitjors i més lesius auguris.
CANTANTS. Tu cara me suena (Antena 3, divendres nit) ha tornat en la seva cinquena edició, i continua agradant molt (25% de quota de pantalla). S’entén, perquè combina elements que arriben a un públic ampli i familiar: jurats carismàtics (Latre, Chenoa, Lolita, Llàcer), concursants que van ser famosos i pugnen per tornar a treure el cap, cançons molt populars, gran desplegament coreogràfic i escenogràfic, sentit de l’humor, rivalitats teatralitzades, alt sentit de l’espectacle televisiu i un presentador que se les sap totes (Manel Fuentes). Al gust morbós per veure com un llec imita la veu i l’aspecte (molt ben caracteritzat, de vegades amb aires caricaturescos) d’un artista cèlebre, Tu cara me suena (el format televisiu espanyol més exportat en aquesta època) suma trames narratives internes partint de la personalitat dels jutges (amb les consegüents complicitats o discrepàncies entre ells) i dels concursants. Com Juan Muñoz (ex-Cruz y Raya, amb José Mota, jo crec que més ratlla que creu), que aquí intenta tornar a la vida artística, encarnant aquest divendres Joe Cocker tan espasmòdic com ell mateix.
Aramís Fuster s’enfronta amb perruca posada a altres vidents de la seva caricaturesca mena