Geometria sensible
LUIS CARUNCHO (1929-2016) Pintor i escultor
Luis Caruncho, reconegut pintor corunyès adscrit al constructivisme de l’avantguarda del 1950, va morir divendres a Madrid a l’edat de 87 anys. De personalitat polifacètica i vitalista, encara que va patir els últims cinc anys un deteriorament dolorós i progressiu de la salut, no va deixar d’assistir, en cadira de rodes i acompanyat per la inseparable Tatiana, la seva segona esposa, a les exposicions d’artistes amics.
Fidel a la poètica constructivista durant més de cinquanta anys, va explicar al seu dia que la geometria no era la finalitat a les seves obres: “Hi ha geòmetres més rigorosos que jo, que són decididament més freds, a les meves obres batega més la vida”.
“La pintura de Luis Caruncho –va escriure Camilo José Cela– s’alimenta de ciència i màgia a parts iguals, o sigui de tradició i un foc nen, devastador i acabat d’estrenar. Quan Giotto va endevinar la perspectiva, no li va ballar l’ànima amb més cura, ni amb piruetes més descomunals i perilloses”, va precisar el Nobel.
En els seus quadres es pot descobrir una passió innata pel joc amb les formes geomètriques –línies, cercles, triangles o quadrats–, que s’alien amb el color en variacions interminables, en un moviment harmoniós i musical cap al “quadre infinit”, símbol de l’home, com un ser que anhela l’infinit.
“El quadre infinit és un dels grans reptes per a un artista abstracte, resultat d’una recerca, encara que moltes vegades el que es fa és trobar”, explicava el pintor.
També anhelava el “quadre que gairebé no tingués signes”, encara que això últim, deia, ja ho havien fet els suprematistes del rus Malévitx (1878-1935), que va sorprendre amb el seu Quadrat negre i el seu Cercle negre (1915).
El negre va ser també un dels seus colors, junt amb el blanc i el blau, en els grans quadres monocroms. I en d’altres també el vermell més vermell, el groc pur, el blau, el blanc i el negre; o només blancs i negres. Pintor, escultor i gravador, escenògraf, galerista –va fundar en Madrid la Sala Kandinski–, crític d’art i autor de diversos estudis, va ser també gestor cultural (va dirigir el Centro Conde Duque de Madrid i el Museu d’Art Contemporani Unió Fenosa d’A Coruña).
A Madrid, on es va traslladar amb la seva família el 1940, va estudiar Arquitectura Tècnica, va treballar en una empresa constructora en projectes com el de la Fundació Camilo José Cela i el Govern Croat li va concedir el títol honorari de Reconstructor de Dubrovnik.
Company dels artistes de la generació del 50, com Rafael Canogar o Manuel Rivera, a començaments del 1970 va formar part del Grup de Constructivistes Espanyols i el 1987 va fundar el grup Ruedo Ibérico amb els pintors José Caballero i Álvaro Delgado.
Al constructivisme va arribar des del neocubisme dels seus primers anys, després d’una formació heterodoxa a l’Escola d’Arts i Oficis, el Museu de Reproduccions Artístiques, les classes del Círculo de Bellas Artes i el taller del pintor Daniel Vázquez Díaz, a qui considerava el seu veritable mestre.
Va completar la formació viatjant per diferents països europeus i americans, i va cursar Història de l’Art a la Universitat d’Ais de Provença (França).
Des de principis dels anys setanta va exposar de manera regular, primer en mostres col·lectives de la nova avantguarda espanyola i en les Biennals de Valparaíso, Alexandria i São Paulo.
La seva obra està representada a més de trenta museus i té la medalla del Círculo de Bellas Artes, la medalla Castelao, que li va concedir la Xunta de Galícia, i la medalla d’Arts Plàstiques de la Comunitat de Madrid. / Efe