Evangelitzar és donar testimoni
En un dinar que es va celebrar en la Jornada Mundial de la Joventut a Cracòvia, un noi va preguntar al papa Francesc: “Què puc dir-li a un amic ateu?”. I ell li va respondre: “Escolta, l’últim que has de fer és dir-li alguna cosa! Comença a fer i ell veurà el que fas i et preguntarà. I quan et pregunti li dius...”.
Després el mateix Papa va explicar l’anècdota i va afegir: “Evangelitzar és donar testimoni: jo visc així, perquè crec en Jesucrist. Desperto en tu la curiositat d’una pregunta... ‘Per què fas això?’. Perquè crec en Jesucrist i anuncio Jesucrist, no només amb la paraula –s’ha d’anunciar també amb la paraula–, sinó també amb la meva vida”.
La meva experiència com a sacerdot i arquebisbe m’ha mostrat que el Papa té tota la raó. La gent està cansada de paraules. Cal fer servir les justes, perquè el valor principal que aprecia una persona allunyada de la fe és la coherència de vida, la senzillesa d’un testimoni no buscat, sinó que brolla espontàniament d’uns valors viscuts i compartits.
Aquests dies Tarragona ha esdevingut capital del Domund, en ser elegida en l’àmbit estatal per celebrar una exposició i diverses conferències i debats sobre l’activitat missionera. Veig amb admiració els missioners i penso en la seva tasca evangelitzadora, prenent aquest terme com el va definir Pau VI en l’exhortació Evangelii Nuntiandi: “Evangelitzar significa per a l’Església portar la Bona Nova a tots els ambients de la humanitat i, amb el seu influx, transformar des de dins”.
La força no rau en les nostres paraules, sinó en el poder de la paraula de Jesucrist i en l’oració. “No hi ha humanitat nova si no hi ha homes nous”, va dir el papa Montini, de manera que tota evangelització ha de començar per la nostra pròpia conversió interior.
El que importa en la tasca evangelitzadora és servir a les persones, obrirlos horitzons mostrant-los el missatge de Crist de filiació a Déu i fraternitat humana, una doctrina excelsa que dóna sentit a la vida, l’alegria, el dolor i la mateixa mort.
No importen els nombres, els èxits quantitatius. El Papa acaba de fer un dels seus viatges als ravals del món, a Geòrgia i l’Azerbaidjan. En aquest últim els catòlics són només el 0,01 per cent. Es poden comptar: 570. El viatger es va preguntar de manera retòrica i amb bon humor: No deu ser perdre el temps, un viatge així?
El temps que es dedica als altres sempre és temps guanyat. Tant si l’evangelització arriba a les perifèries, o a països remots, com si es produeix en la vella Europa en què va fructificar un dia la cristiandat, i és reevangelització en aquest cas.
Recordem la crida urgent de Joan Pau II en la visita que va fer a Galícia: “Des de Santiago et llanço, vella Europa, un crit ple d’amor: torna a trobar-te. Sigues tu mateixa. Descobreix els teus orígens. Aviva les teves arrels. Reviu aquells valors autèntics que van fer gloriosa la teva història i benèfica la teva presència als altres continents”.
El valor principal que aprecia una persona allunyada de la fe és la senzillesa d’un testimoni no buscat