El que som
Són moments difícils per reflexionar sobre la vertadera naturalesa de l’home. La desigualtat, la guerra, l’esgotament dels recursos naturals, la corrupció, les contínues crisis en les relacions internacionals. Tots aquests problemes omplen diàriament les pàgines dels diaris d’arreu del món, són objecte de debats i articles acadèmics i, d’una manera o una altra, formen part de la vida dels ciutadans. Amb tot, sempre hi ha veus que són menys alarmistes. Els partidaris de la transformació radical de les capacitats humanes anuncien un futur, el posthumanisme, en el qual l’home haurà deixat de ser humà perquè superarà totes les limitacions que ara mateix el caracteritzen. Però quants d’ells compten amb l’essència de la naturalesa humana per fer-ho? Com és possible fer front a tots aquests problemes, problemes humans, girant l’esquena a la vertadera essència de l’home?
Segons el filòsof nord-americà John Dewey, unir la moral amb la naturalesa humana i ambdues amb el medi ambient és requisit essencial per fer front als problemes més punyents i profunds de la vida humana. A l’home, que ha viscut contemplant i dominant la naturalesa, li cal aturar-se a considerar la natura que el constitueix i no només la que és fora d’ell. Malgrat el fet que les persones siguin naturalesa, massa sovint s’obliden de la seva pròpia dimensió natural i només veuen natura en el que les envolta, en el lloc on viuen. L’home és naturalesa que viu en la naturalesa, per bé que una bona part de la reflexió filosòfica moderna i contemporània ha determinat que la imatge de l’home sigui la d’un ésser que es veu a si mateix com una raó escindida i enfrontada al que és natural. La llibertat, elevada a la categoria d’essència de l’home, es nega a acceptar cap dependència, ni tan sols la que fa possible la llibertat mateixa.
Així doncs, què és la natura respecte de l’home, i què és l’home respecte de la natura? D’entrada la resposta sembla senzilla: la natura constitueix l’home i exerceix de referència. Però l’home contemporani no vol dependències ni referències, reclama una llibertat que es fonamenti en ella mateixa, vol modificar la realitat a voluntat. Aquest és el mateix home que cau en la contradicció de preocupar-se i vetllar per la conservació de la naturalesa que l’envolta sense parar esment, o negant, la naturalesa que el constitueix. Sembla que com més capaços som de penetrar els misteris de la naturalesa més disminueix la nostra consciència de formar-ne part. El domini que l’home exerceix sobre els altres éssers –animats i inanimats– no l’ajuda a reflexionar sobre la seva condició, ans al contrari; més aviat contribueix a l’allunyament.
És difícil replantejar-se el concepte de natura humana sense un canvi d’actitud. La naturalesa humana és condició necessària, però no suficient per establir el bé humà en cada ocasió. Per més que la natura sigui el que hi ha de comú entre els homes, la manera com es concreta en cadascun d’ells és ben diferent. Aquesta diferència ve donada per les característiques pròpies de cada individu, però també per l’ambient i el temps en què viu. Tanmateix, això no ens ha de fer oblidar l’existència d’una naturalesa humana comuna i específica, perquè això és, de fet, l’únic que pot garantir la dignitat personal i l’existència d’uns drets humans inalienables. Com assenyalà el papa Benet XVI, tots els intents de despullar la persona de la seva identitat natural han tingut com a conseqüència la denigració de la seva dignitat.
Afirmar que, més enllà de les diferències que aporten les cultures, els moments històrics o altres factors, existeix un comú denominador entre els ésser humans és posar l’accent en allò que permet parlar de comunitat humana i de fraternitat. El món potser ha canviat, però no l’essència de l’home. Si Sèneca ens parla i l’entenem és perquè, malgrat la distància temporal, allò que essencialment era el filòsof estoic i el que nosaltres som és el mateix, com també ho són els problemes de la vida sobre els que ell i altres filòsofs reflexionaven.
Allò que hi ha de naturalment comú apropa i agermana, i no està bé emprar-ho per marcar distàncies o discriminar. De fet, és l’afirmació de l’existència de la naturalesa humana, l’empremta de Déu en l’home, allò que possibilita la igualtat entre tots els éssers humans. A partir d’aquí, la preocupació pel bé propi o comunitari ens és familiar perquè l’aspiració al bé –de qualsevol classe– és present en tots els moviments dels éssers vius. Aquesta idea tampoc no ha de dur a l’extrem defensat per alguns partidaris de l’anomenada “ètica animal”, que afirmen no ser capaços de trobar cap diferència entre un home i qualsevol animal perquè ambdós són capaços de sentir plaer i dolor.
En reconèixer que és necessari el coneixement de la natura humana per definir l’ideal moral humà i, a la seva empara, resoldre els conflictes o prendre decisions, s’està acceptant que la naturalesa humana és normativa. La llei que en deriva, coneguda amb el nom de llei moral natural, expressa, en el seu principi més general formulat per la raó, que el bé és allò que cal fer i perseguir, mentre que el mal és allò que cal evitar. Qualsevol altra norma moral deriva d’aquest primer. I aquest principi, que no surt del consens sinó de la natura, és comú a tots els éssers humans i ha de servir de guia general del seu fer. És clar que entre el principi
A l’home, que contempla i domina la natura, li cal aturar-se a considerar la seva pròpia dimensió natural
general i la realitat quotidiana hi una gran distància que la reflexió i l’experiència han de salvar.
Alguns dels mals camins que històricament s’han recorregut en nom de la naturalesa humana no ens han de fer desdir de la idea que apel·lar a la seva existència és una necessitat. No han fet cap favor a la defensa de l’existència d’una natura humana tots aquells que en el seu nom han justificat discriminacions i atrocitats. L’afirmació de l’existència de la naturalesa humana és justament la condició de possibilitat de la igualtat entre tots els éssers humans. I és que, com deia el filòsof català Jaume Bofill, en el fons del nostre coneixement i del nostre voler s’hi troba sempre la naturalesa.
JOSEP MARIA CARBONELL, EUGENI GAY, DAVID JOU, MARGARITA MAURI, JOSEP MIRÓ I ARDÈVOL, JORDI LÓPEZ CAMPS, NURIA SASTRE, FRANCESC TORRALBA