Al forat negre de la cultura
Aquesta setmana hem sabut que els gairebé 30 milions sostrets per decisió política a la cultura barcelonina han anat a parar en realitat a un pou sense fons. La plaça de les Glòries simbolitza el naufragi d’una certa idea de cultura.
Se succeeixen les dècades i la plaça de les Glòries continua tenint el paper de Triangle de les Bermudes de l’obra pública barcelonina. Els veïns ja no n’esperen gaire res: potser un espai decent per al lleure i el descans, si no és demanar gaire. L’estètica ha deixat d’importar. La barreja indigesta d’arquitectures diverses està garantida.
A la Potsdamer Platz de Berlín els excessos immobiliaris evidents que van succeir la caiguda del mur es veuen atenuats almenys per la sensació de vitalitat d’una urbs que va trencar entusiasmada la cotilla que la va tenallar durant tres dècades. El seu caos constructiu té en si mateix un valor històric. La plaça de les Glòries, en canvi, s’ha anat construint així des de la desídia i l’abandonament.
De tan eclèctica que és té fins i tot una pista d’atletisme. En realitat es tracta d’una corba de 200 metres amb més disseny que funcionalitat, encara que els corredors de fons l’aprofiten quan cau el sol per completar sèries d’alta intensitat.
Des de la pista, situada al costat de les restes dels antics Encants, s’aprecia el resultat d’altres decisions qüestionables de la política urbanística i cultural a l’entorn de les Glòries. Al davant hi ha el Museu del Disseny de Barcelona, un equipament sobredimensionat en què es van invertir prop de 100 milions d’euros (el mateix que es gastaria el MNAC en exposicions en els pròxims cent anys en cas que no augmentés l’exigu pressupost actual).
Els actuals gestors treballen per situar el museu al mapa cultural barceloní, però l’edifici serà durant molt de temps la constatació que és preferible consolidar les institucions culturals que ja existeixen abans que aventurar-se a construir-ne d’altres a partir de zero.
Sense deixar la pista d’atletisme, a la dreta s’aprecia la coberta del Teatre Nacional de Catalunya, un equipament que, igual que el veí Auditori, ha tingut èpoques millors i pitjors, però que no ha aconseguit en cap cas l’objectiu marcat de revitalitzar l’entorn urbà. Dues dècades després els espectadors continuen fugint cap a barris menys inhòspits quan acaba la funció. Agafen el taxi i corren, en poques paraules.
El balanç no és del tot negatiu, per descomptat. Els nous Encants han estat un encert indubtable, i més enllà de la Torre Agbar continua configurant-se un pol cultural i educatiu molt interessant del qual participen la Universitat Pompeu Fabra, el grup RBA, Mediapro, la Fundació Vila Casas i la nova Sala Beckett. A la banda menys afavorida de la zona hi sobreviuen també heroicament equipaments com la Farinera i el Versus Teatre, que ha complert 21 anys d’activitat.
Però en el terreny simbòlic el més gran dels desastres que les Glòries han patit és que un error de l’equip de i una decisió política discutible de la seva successora, han convertit la plaça en el forat negre que s’ha empassat la possibilitat d’injectar uns fons molt necessaris en el teixit cultural de la ciutat, molt malmès.
Abans de l’estiu ens vam assabentar de la resolució de l’equip de govern de derivar cap a les obres del túnel de les Glòries gairebé 30 milions d’euros procedents de la Diputació que en mandats anteriors s’havien destinat a la cultura. Però ara hem sabut que no es tractava només d’anteposar una obra viària a una sèrie d’inversions culturals (una qüestió de prioritats, en definitiva), sinó de destinar aquests diners a tapar el desfasament pressupostari d’unes obres que amenacen d’eternitzar-se per culpa de greus errors d’enginyeria.
És a dir, la cultura, la germana pobra de tots els pressupostos, la marginada a les agendes dels màxims representants de les institucions, l’única activitat econòmica a la qual se li nega sistemàticament la funció social, ha d’omplir amb els seus fons minvants el forat creat per un lamentable error de càlcul en el traçat d’un túnel.